El complex camí del mig

«Perquè el recte camí de l'amor, tant si el seguim per nosaltres mateixos com si hi som guiats per altres, consisteix a començar amb les belleses d'aquí a baix ia seguir elevant-nos fins a la bellesa suprema».
Plató (El Banquet)

Si no tenim llum, ningú no ens veu, ni les forces del bé ni les forces del mal. Naveguem com a éssers insignificants i invisibles al gran oceà de la vida. Això pot ser un gran avantatge si el que es vol és descansar o pernoctar a la nit fosca, no importa si de l'ànima o de la personalitat.

El just equilibri

De vegades cal tornar al camí del mig, sempre laboriós, estrany, complex. Tant potser més que els camins extrems, aquells on Buda va transitar, el de l'opulència i el de la indigència. Ens agradaria no renunciar al somni, a la felicitat dels altres, però voldríem poder fer-ho sense haver de renunciar als nostres propis somnis personals, i sense haver de renunciar a la nostra pròpia felicitat, salut o equilibri. Desitjaríem començar amb les belleses petites, les d'aquí a baix, i seguir amb això, de mica en mica, per elevar-nos fins a la bellesa suprema. Ho hem intentat de mil maneres, i ara toca recollir espelmes. Aferrar la vela a la seva verga de manera que no rebi vent ni pugui desplegar-la.

Deu anys d'indigència requereixen tornar al equilibri just. Tornar al centre, al punt de quietud, al desitjat camí mig. El madhyamā-pratipad és el camí del no Extrem, la pràctica del No Extremisme. La moderació que suposa fugir dels excessos ha arribat a un punt de no tornada. Desitgem descansar, restablir-nos, tornar a començar des d'un altre lloc, des d'un altre camí moderat. Entre l'austeritat i la indulgència sensual hi ha una tercera via.

El camí mitjà és el camí de la síntesi. En termes més profunds, és el camí que deixa de lluitar entre allò fenomenològic, allò aparent, i allò essencial. Es crea un contacte inevitable amb allò que ens permet gaudir del que és bell i del que és oceànic de la vida sense lluita, sense desig, sense animadversió, de la vida quotidiana sense més suplicis.

Cap a l'equilibri

El camí mitjà requereix temprança, especialment quan necessita abandonar els límits, els abusos, les ingerències, les intromissions, les exigències i atropellaments que tot llamp de petita llum provoca. És complex no deixar-se provocar, és complex no caure a la misericòrdia camuflada oa la connivència. Abandonar un lloc per situar-te en un altre suposa reajustar tota la teva vida, tota la teva existència, bussejant en allò profund fins que el teu ésser essencial et guia pel correcte esdevenir. Els Seients servien per a això, per al repòs. Altres Muntanyes tornaran després de l'espès vel de l'horitzó.

El dharma, la rectitud, el camí recte sempre és una empresa complexa. Què és el correcte per a cadascú, i com es pot ser útil per als altres sense que aquesta tasca ens faci malbé? De vegades és difícil no fer malbé quan t'aferres a la decisió de no deixar que altres abusin de tu, de no permetre més ingerències o atropellaments. Els sacerdots abillats als altars són propensos a pensar en excés, i per tant, a assenyalar en excés. El pecat, la falta, la relliscada formarà part del vocabulari comú. I després la rancúnia i l'abús, la crítica i la destrucció. No hi ha remei per al que predica sense donar exemple. Per això és millor apagar la llum, romandre invisible.

El complex camí del mig requereix silenci. Un silenci especial, disciplinat, oportú. Requereix deixar que tot s'apaivagui perquè la vida i la seva oceànica bellesa ens empenyi cap a l'esdevenir següent. El simbolisme ocult dels bosquets interiors requereix de molta paciència per poder esbrossar el correcte camí. Cada matís, cada paleta, cada traç, necessita concentració, dharana. Els teixidors saben bé el costós de cada empresa. I entenen també com és de costós desapegar-se de la llavor que ha de morir a la terra humida i dolenta. Crear l'arquetip, assenyalar el camí i desaparèixer. Tornar al camí del mig és tornar a aquest ensenyament de mort i resurrecció. Si no tenim llum, ningú no ens veurà. Morirem i tornarem a néixer una vegada i una altra, en silenci, invisibles.