El Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola defineix el radicalisme com el "conjunt d'idees i doctrines dels qui, en certs moments de la vida social, pretenen reformar totalment o parcialment l'ordre polític, científic, moral i fins i tot el religiós", situant-se als antípodes dels moviments reformistes moderats i conservadors
En conseqüència, podríem definir una persona radical com aquella disposada a efectuar canvis socials i reformes, però bevent de l'arrel (radical) de la pròpia paraula, i considerant que les modificacions radicals han de ser sempre extremes, categòriques i inflexibles. Els moviments que les aglutinen apareixen a França a mitjans del segle XIX, per enfortir-se als inicis del XX, sobretot a Amèrica Llatina (Argentina i Xile) i, a diferència d'altres moviments situats més enllà de l'esquerra, persegueixen els seus fins excloent la violència com a mitjà per arribar-hi.
Possibilisme
El mateix diccionari defineix el possibilisme com la “tendència a aprofitar per a la realització de determinats fins o ideals, les possibilitats existents en doctrines, institucions, circumstàncies, etc., encara que no siguin afins a aquells”. Tenint en compte aquesta definició, un possibilista seria aquell contrari a les posicions inflexibles o irreconciliables, tal com propugnava un ferm defensor d'aquesta pràctica en la política espanyola del segle XIX, Cànovas del Castillo. Es tractaria, doncs, daconseguir el millor del possible, buscant el límit de les possibilitats
Sembla raonable, com en tots els àmbits de la vida, trobar una equidistància sobre els plantejaments de manera que siguin factibles els punts de trobada sempre desitjats.
Així, Radicalisme Possibilista vindria a ser el suport de tot allò que tingui de nou i progressista venint d'on vingués amb l'ànim de conjugar-lo amb les opcions assentades sobre la realitat i escrutant els camins més idonis per posar-los en escena, lluny de la revolució. És possible ser radical sense haver de ser revolucionari? Al meu entendre és possible ser possibilista i radical alhora, ja que els plantejaments que sosté aquest últim poden ser perfectament revolucionaris, però la forma de portar-los a la pràctica i convertir-los en fets poden i han de discórrer per vies possibles, per aquells de la pròpia realitat social que ens envolta.
Aquesta dicotomia, tan aparentment distant a cadascuna de les seves concepcions inicials, ens porta a l'aparició d'un altre concepte que les sobrevola i que es presenta com a objectiu desitjable a aconseguir: La Utopia. El terme és utilitzat de vegades en to menyspreatiu i/o acusatori, pretenent amb això desacreditar o fer impossibles propostes concretes que afecten qualsevol aspecte del desenvolupament personal i col·lectiu.
Pragmatisme utòpic
Sóc de l'opinió que és perfectament compatible sostenir la utopia ètica de qualsevol ideologia amb el possibilisme obligat de qualsevol operativa sobre la realitat present. Són dos camps d'actuació perfectament legítims, fins i tot afegiria que desitjables i alhora complementaris. El primer acostuma ser interpretat com a més radical quan és enunciat, ja que no en va s'assenta a l'arrel del que hauria de ser, d'un “desideràtum” sense més ni més. El segon ens condueix a explorar les vies de què disposem o podem crear per pragmatitzar el primer, per avançar, gradualment, en la direcció desitjada, que no és altra que la de la consecució de la utopia que ha donat origen al projecte ideològic. Possibilitar-la equivaldrà a atorgar-li carta de naturalesa i validesa real. Algú va dir: Una idea, si no es porta a la pràctica, no és res més que un somni.
Altres des del conservadorisme atribueixen a l'utopisme una gran perillositat que potser no li correspon, almenys directament.
Sostenir una utopia no ha d'impedir l'anàlisi de la realitat, la ideologia ha de ser el diagnòstic i receptari fruit del que es veu, no el que es veu fruit de la ideologia. O almenys això hauríem de pretendre si ens importa el mínim la veritat, i si tenim alguna estimació pel mètode científic i la raó. A més, si no intentem reconèixer la realitat i caiem en el voluntarisme utopista, aleshores l'avenç serà impossible i la utopia serà més anhel que mai.
Les utopies ètiques no són perilloses, són la idealització espacial dels nostres principis. El més perillós és no ser conscient que les utopies són això, una idealització, una perfecció que mai no serà viscuda. El més perillós és no ser conscient que el paper ho aguanta tot, tenir l'arrogància del planificador. El més perillós és agredir en nom de la utopia persones que no les comparteixen, que tenen la seva pròpia utopia ètica. Hi ha tantes utopies com individus. Tots tenim un subjectiu model de perfecció i la gent assenyada ho reconeix com de realització altament improbable o directament impossible. Allò perillós, per tant, no seria tant aquesta utopia ètica com voler viure-la, tant sí com no, en la nostra curta vida i esclavizant l'aliena.
Un exercici d'humilitat i de ser conscients de les pròpies limitacions personals i col·lectives ens ha de portar a conjugar honradament aquests dos conceptes que titulen aquesta planxa i que, en moltes ocasions, es presenten aïllats i als quals se'ls atorga veracitat absoluta i complet èxit per a qui els assumeix.
