Ja estaven trigant

I dic jo que… no, les escales no, que ja estaven trigant, dic, a deixar la seva evacuació, presumptament artística, al mobiliari urbà els pintors àvids de parets netes, vidrieres lluents i material acabat d'estrenar per emprendre la narcisista ocupació d'estampar la seva firma.

Això ja ha passat a la façana de la flamant estació d'autobusos de Lleida inaugurada el mes de febrer passat ia les bigues metàl·liques verticals que s'integren a les escales d'accés al barri de Pardinyes, que van entrar en servei a finals de març, ja es poden “admirar” les firmes escrites en no se sap quin idioma i de qui tampoc se sap res. Tot i que és possible que sí, que l'univers dels cal·lígrafs urbans pugui distingir a full oa mengano com l'autor/s de tan enrevessats autògrafs.

Lliure'm a universalitat intel·lectual i artística de menystenir l'art urbà. Tot al contrari. El meu respecte per les valuoses creacions que decoren parets i edificis i que sorprenen vianants per la seva originalitat i bellesa. També puc admetre que aquests dos darrers conceptes continguin interpretacions diferents per a segons qui. “Tot és segons el color del vidre amb què es mira"diuen, oi? Però embrutar per embrutar té, per a mi, poca varietat interpretativa."

I és que considero que les bigues de l'estació d'autobusos s'han embrutat amb aquests grafits que identificaran o no determinats grafiters/es, però que no rubriquen cap de les seves presumptes obres al costat del traçat pintat de la seva identitat.

L'art al mobiliari urbà, l'aparició dels grafits, es remunta a mitjans del segle passat. Entre els anys 60 i 70 es va iniciar un procés lligat a la contracultura ia les protestes socials que, posteriorment, als 90, creixeria com a moviment ja consolidat i que ha evolucionat fins als nostres dies ajustant-se a la pròpia evolució de la societat. El caràcter reivindicatiu i anònim que exigia l'època ha anat derivant en expressions artístiques de gran mèrit, sense que la reivindicació de valors i drets als quals hem de romandre atents, hagi deixat d'exercir-se.

A nivell nacional es reconeixen artistes considerats figures del grafit. És el cas de “La Nena Wapa Wapa”, “Okuda Sant Miquel” o d'un dels pioners en aquest art, “Suso 33"l'obra del qual, a mig camí entre la pintura, la performance i l'escenografia, ha contribuït a redefinir els límits de l'art urbà a Espanya i fora d'ella. En les referències del grafit no es pot obviar tampoc el nom de Juan Carlos Argüello, (1965-1995) que signava com a "Moll” el característic traç del qual en espiral amb signatura es va convertir en símbol de la cultura de carrer durant la “moguda madrilenya”, marcant un abans i un després en l'art urbà nacional.

Molt a prop de la ciutat, a Penelles es va entendre molt bé el fenomen i la seva aplicació. El fet artístic que es pot contemplar en aquest municipi de La Noguera demostra que el grafit i l'art urbà no són simples firmes o traços que embruten el mobiliari urbà, sinó una forma d'expressió artística contemporània.

A través d'iniciatives com el Gargar Festival de Murals i Art Rural, artistes de diferents llocs intervenen lespai públic amb obres planificades, de gran qualitat tècnica i amb contingut cultural i social. Aquests murals transformen l'entorn, embelleixen el paisatge urbà i generen identitat col·lectiva, allunyant-se del vandalisme per esdevenir art accessible a tota la ciutadania. Per tant, el grafit, quan es desenvolupa en aquest context, ha de ser reconegut com a disciplina artística legítima, capaç d'aportar valor cultural, social i estètic.

Aquí, a Lleida són força els edificis que exhibeixen bells murals d'artistes de renom, com Oriol Arumí, Lidia Cao i altres que posen en relleu també que s'han realitzat accions en edificis dins de projectes institucionals, demostrant que el grafit pot ser una forma d'art urbà de qualitat i no només una intervenció vandàlica.

Temo, de debò per les, de moment, impol·lutes vidrieres de les escales d'accés a la passarel·la de Pardinyes. No sé quant de temps els queden per romandre com estan.

A elles ia la ciutadania. Que ens ha costat una pasta.