Amnistia per a mi

I dic jo… que comença a ser cansina tota aquesta posada en escena de negociacions sobre l'amnistia que no acaben mai i el teatre polític que vol ser d'alçada però que es converteix en un anar i venir de preteses converses ideològiques que fet i fet , acaben per encallar-se quan es tracta de dilucidar el que és nuclear, que no és l'amnistia en termes de macro justícia sinó en el “què hi ha d'allò meu?”.

Mentrestant, i per a mi amb un poc sentit de la responsabilitat, les parts maregen la perdiu i la ciutadania es va escalfant. La radicalització del carrer sembla que els importa poc. Ben al contrari, a més d'un li ve bé alimentar les protestes, en aquest cas dels que no estan a favor de l'amnistia que es negocia i que, malgrat tot, ja està pràcticament a punt per ser votada al Congrés.

Què hi ha d'allò meu?

Falten serrells, és clar. Estan pendents els assumptes vergonyants que han de quedar absolts i resolts aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid i que, a la futura “Llei Orgànica d'Amnistia per a la convivència institucional”, que així es denominarà, es pretén incorporar i que poc o res tenen a veure amb el procés independentista.

Que el perdó per Carles Puigdemont està fora de tot dubte és una cosa sabuda i per a mi que va ser el primer assumpte a tractar pels negociadors quan es van asseure a taula. D'acord, cap problema, concedit i passem a un altre punt. Si, sí, però també hi ha això de la Laura, la fiquem no? Home Carles, que això de Laura és de llibre, que hi ha enregistraments per trossejar un pressupost i això ni pot entrar ni amb calçador, què té a veure amb el procés? Doncs res, ho tenim malament, mireu d'arreglar-ho perquè altrament no avançarem. Vet aquí el tema Boye, el meu blindatge a futur, el cas de fulanito, el de menganet…

És curiós observar els argumentaris de les diferents organitzacions polítiques. No només per la disciplinada obediència a l'hora de manifestar la seva literalitat per part dels polítics, sinó pel canviant del fons en funció dels temps que manegen o de la situació en què cada partit es trobi, sigui governant, a punt de governar oa l'oposició. Quan Núñez Feijoo es va prendre gairebé un mes per contactar amb la resta de forces polítiques buscant suport per a la seva investidura les crítiques dels socialistes eren furibundes. Avui, com no podria ser d'una altra manera, són inacceptables quan apunten al PSOE, que estén com un xiclet els terminis per arribar-hi.

Novament la divisió

Aquest país manté a la seva cadena d'ADN la baula segregacionista de l'enteniment social i a ningú, o gairebé ningú, sembla importar-li les conseqüències que la potenciació que aquesta anella es deixi anar una vegada i una altra. No aprenem de la història. Res més lluny de la meva intenció qüestionar el dret de reunió, de manifestació, de protesta o de cabreig. Cercar-los sí que és retrocedir en allò que s'ha aconseguit. El que és qüestionable és la utilització partidària d'aquests drets i la irresponsabilitat d'alguns a l'hora d'exercir-los.

I el carrer s'escalfa. Com sempre els extrems es toquen i s'assemblen tant que no caldria etiquetar-los. Són els mateixos amb idèntics interessos: embolicar-la. Em refereixo, és clar, als que aprofiten les concentracions de protesta per convertir-les en batalles campals. Els disturbis d'aquests dos dies a Madrid tenen per autors els mateixos que van protagonitzar els de la tardor del 2017 als carrers de Barcelona. No entraré a avaluar la gravetat dels uns o dels altres. El cas és que els “ultres” de biberó i els CDR (o eren antisistema únicament?) em produeixen idèntic rebuig.

En tots dos casos es podria preguntar: a qui beneficia tot això? Alguna cosa no esteu fent bé, governants. Hauríeu d'apaivagar, no exasperar.