I dic jo… que ja que ahir a la nit vam arribar a Terol s'havia de recórrer i buscar els amants. Aquest era el propòsit, però primer a esmorzar al mateix hotel El Mudayyan, (el que es queda) on ens esperaria una grata i subterrània sorpresa. La propietària de l'hotel, María José, ens va convidar a penetrar-hi als soterranis que van ser descoberts quan es van fer les obres de remodelació de l'edifici.
Els capellans racioners
L'hotelera/guia va abocar el seu extens bagatge de saviesa per relatar la història relacionada amb els cures racioners, habitants de la casa, i ens va conduir per un llarg i fosc passadís construït al Segle XVIII que la comunica amb la sagristia de l'església del Salvador (Segle XIV). En fila d'un i ajudats per la llanterna dels mòbils vam recórrer el subterrani, advertits de cert risc claustrofòbic que, sortosament, no va arribar a donar-se cap de nosaltres.
Ja a l'exterior, i amb el matí per davant, ens enfrontem a visitar la capital de Terol i el primer enclavament va ser l'arxiconeguda plaça del Torico que, com el seu nom indica, és degut a la imatge d'un lligat de bronze que domina l'espai trapezoïdal des del seu monòlit. Per què negar-ho: el toro és petit, però que molt petit, tot i que cal reconèixer que es deixa veure bé, sobretot perquè, igual que tots els camins condueixen a Roma, tots els carrers de Terol et porten també fins allà i no pares de saludar-lo.
Visita monumental
Sobresurten les belles torres mudèjars de El Salvador i Sant Martí ia elles ens dirigim per admirar-les caminant per estrets carrers que acabaven amb la seva esvelta figura al fons. Aprofitem per visitar la Catedral i el Museu d'Art Sacre. Teníem tot el matí, però el rellotge no s'atura i el temps s'esmuny molt més de pressa del que sembla i ens agradaria. Calia anar tancant etapes als enclavaments per complir el programa i l'acte gastronòmic no s'ha de menysprear mai.
Una estupenda taula per a deu en una terrassa de l'Óvalo ens va acollir per degustar molles amb ou, canelons, sengles amanides i altres viandes. Tot plegat sota l'estrany sol d'octubre i porfiant amb els para-sols per donar ombra a tots els comensals. Menjats i cafetejats vam ser directes a la migdiada per reposar forces de cara a la visita vespertina als amants.
A l'hora de retrobar-nos una altra contrarietat. El dit petit del peu dret de Mode s'havia posat mirant Albacete com a conseqüència de terrible puntada de peu propinada a un moble de l'habitació. Les bones arts de Jesús, experimentat en podologia andariega després de no sé quants Camins de Sant Jaume que porta al darrere, van aconseguir fixar el malparat apèndix i d'aquesta manera, malament que bé, va poder enfrontar-se a la caminada de la tarda.
Un poema per als amants
Els amants de Terol ens esperaven a casa seva/museu, un edifici modern “ad hoc” on les escultures d'alabastre de la parella estesa i agafada de la mà jeuen gràcies a l'art de Juan de Ávalos. Vam decidir immortalitzar el moment posant al costat dels amants i homenatjant-los amb un bell poema de Glòria que ens havia manat i que, de ben segur li hauria agradat dedicar-los en persona. Ho vam fer nosaltres en nom seu i en el de tots els del grup que no van poder ser-hi presents. Anna va fer els honors amb sàvia dicció i el sentiment oportú. La vigilant de la sala encara al·lucina ara.
Ja som igual que ells, marbre, gel,
silenci i blau malenconia,
ja vesteix el nostre cos cada dia,
l'olor de la mort amb el vel.
Igual que aquests amants, sense fregar-nos
les mans, perseguim el matí
d'un amor que enfosqueix, i ara és vana
l'obstinada esperança de trobar-nos.
Jeuen morts, com nens en un joc
que els uneix per sempre enamorats,
consumint-se junts al foc.
I nosaltres, cremant en aquest cec
dolor, jeuem vius, separats,
com van viure Isabel i Diego.
Es podria dir que Terol es visita de cop, però no. Almenys a nosaltres ens van quedar algunes coses per veure. Tot i la insistència de Rafa ens vam quedar sense anar al viaducte que tan sols vam poder atalaiar des de la distància. El sopar va estar dedicat a una de les perles de la ciutat i província: el pernil. Sengles entrepans de l'embotit per excel·lència van ser consumits mentre Rafa i Pepe observaven amb atenció la talladora de pernil dialogant amb ella. Crec que, finalment, Rafa es va convèncer de la mida idoni de la peça tallada. Va prometre esforçar-se el proper any a Lluna.
Nit reparadora i al dia següent viatge de tornada a Lleida i Saragossa, però amb parades intermèdies. Després d'un fracassat intent de prendre cafè al Parador Nacional d'Alcanyís (ja veus, tot perquè el GPS es va entossudir a portar-nos a peu quan estava clar que anàvem amb cotxe, no sé qui aniria trastejant) vam posar rumb a La Fresneda i allà ens vam poder delectar amb cafè i refrescos en el marc incomparable dels jardins de l'hotel El Convent. Una meravella. Seguim fins a Valderrobres i allà vam dinar per després recórrer la vila, digna de ser visitada.
Comiat i tancament a Valderrobres
Valderrobres era el punt en què ens acomiadávem. Carmen i Rafa van enfilar cap a Saragossa i Manolo, Demi, Ana i Pepe, al cotxe d'aquest últim; i Mode, Jandro, Mª Angeles i Jésus al del conductor més fidel al Codi de circulació, vam posar rumb a Lleida. Jesús va cedir el cap de carrera ia Pepe se li va posar una cara de Fernando Alonso inconfusible.
Els deu vam tornar sans i estalvis a les nostres llars amb el propòsit de repetir, si és possible amb la totalitat del grup. Ens van faltar Jaume, Montse, Gloria i Manolo, però els vam portar amb nosaltres al cor. El viatge va estar jalonat de riures continus i de bon humor. Això es tracta.
Jo no dic res, però em va semblar escoltar que algú proposava Soria com a següent destinació. Prepara algun poema de Machado, Glo.
