I dic jo… que sí, que la clau la té avui Carles Puigdemont, i que de ben segur voldria obrir amb ella la porta gran, que diria un taurí, i entrar no només ell, sinó acompanyat de moltes altres reivindicacions. Però em temo que la primera de les opcions xoca amb l'ordenament jurídic que no deixa massa alternatives, malgrat les anades i vingudes de les gestions judicials per molt que s'eternitzin.
Molta ciutadania catalana també voldria rebre l'expresident en loor de multituds. Una altra potser no, i una altra no crec que el preocupi gaire. Aquesta és la gràcia de la diversitat i tant de bo que qualsevol de les tres postures mereixi el reconeixement i el respecte de les altres dues amb què no coincideixi.
A mi em grinyola que algú no pugui tornar al seu país, és clar que voldria que tornés com més aviat millor. Exonerat, presentant-se davant de la justícia primer, indultat després. Com sigui, menys amagat en un altre maleter. Aquesta vergonya aliena ja la vaig passar una vegada.
Àrbitre decisiu
El que sí que és clar és que els últims resultats esdevinguts després de les eleccions del 23 de juliol passat han col·locat Puigdemont en una posició d'arbitratge que per a ells haurien volgut altres formacions polítiques a Espanya. I amb poder de decisió, encara que aquesta decisió recaigui sobre la governabilitat d'un Estat que, ell i la seva formació, defugen de ple. Ja queda lluny la “col·laboració desinteressada” d'aquella Convergència Democràtica de Catalunya dels pits dels quals va beure.
Junts x Cat i Puigdemont estan en plena negociació. Bé, als catalans mai se'ls va donar malament això de negociar. És probable que treguin profit d'un Pedro Sánchez necessitat dels seus vots i, avui dia, amb els suports emparaulats, però encara no signats, de les altres forces situades a la seva esquerra i de l'altra columna independentista en joc. Esquerra Republicana de Catalunya.
ERC és un altre dels elements a tenir en compte en l'equació pels membres de JxC a l'hora de les negociacions, encara que el seu nom, és clar, no aparegui en cap de les reunions ni en cap document. El·lípticament, els republicans són a la ment i al full de ruta dels que tenen l'oportunitat d'“apretar” l'Estat, alhora que avancen per l'esquerra als republicans, que encara es relamin les ferides de la debacle electoral i veuen com el monopoli de la lluita independentista que semblaven acariciar remet i omple de nou la post Convergència.
I tornar, tornar
És clar que sobre la taula de negociació giraran temes tan importants com renegociar l'Estatut, l'amnistia per a tots aquells que responen davant de la justícia per causes relacionades amb el “procés” i que es xifren en 4.000 persones. Sembla que el tema referèndum no se l'espera. Sí a la rebaixa en 20.000 milions de la factura del dèficit fiscal.
Però sobrevolant hi ha la forma i la manera com es pugui arribar a un acord sobre el tema de l'amnistia. La seva. La de Puigdemont, dic. Patata calenta la que ha de sostenir l'avui president en funcions, perquè tot i intentar influir en l'administració de justícia amb els instruments i les persones de les quals pugui servir-se, no ha de ser fàcil derrotar el rigor judicial que encara se suposa ha d'existir en la Justícia, recordem un dels tres poders independents de qualsevol Estat que es preï i que no hauria de ser mai trufat. Ja, ja, ho sé. Només un desig, sí.
A la casella de sortida
Vist el vist i dit el que he dit, no sé jo si potser li passa pel cap a CP fer servir la clau no per obrir, sinó per tancar i ens mana a tots a eleccions de nou. Esquerra ja tremola davant la possibilitat, no sigui que el pendent per on llisquen avui no cessi i Junts x Cat enarbori la qualitat de la fermesa independentista i frontista davant l'Estat, aquesta de la falta de la qual s'acusa els republicans, i reneixi després el pseudo oblit en què es va instal·lar sortint del govern. I és que tots dos, el que es diu amics, molt amics, no ho són. I l'un, assegut a Waterloo, ja entreveu l'altre a punt de passar davant seu.
Alerta, compte que tanca la porta. Potser li interessa més.
3 comentaris
Un article d'interès, en què adverteixo la intenció de no perjudicar la convivència, evitant els radicalismes però admetent el deure d'una justícia independent. Enhorabona! Encara que un servidor sigui una mica més radical en els plantejaments. Tothom que infringeix la llei ha de ser castigat. Encara que tampoc no estic en contra dels indults, però un cop hagi quedat clar que la Llei és la mateixa per a tots. I sí, és un galimaties….
Encara que si he de triar entre JUSTÍCIA o CONVIVÈNCIA, em decanto, sense dubtar-ho, per la JUSTÍCIA. Per als poderosos, que disposen de mitjans per manipular les masses, és fàcil amenaçar de “tensionar” la convivència si la justícia no s'aplica “a la seva manera”, és a dir, protegint injustament els seus interessos.
La clau la segueix tenint Puigdemont, si vol governar Sanchez.