I dic jo… que no necessitem recórrer a Elon Musk per obtenir bitllet de viatge a la Lluna. Bé, pluralitzo genèricament i no ho hauria de fer. És possible que hi hagués algú que sí que requerís els serveis del multimilionari empresari nord-americà per viatjar fins a l'inquietant satèl·lit de la Terra, però el plural que ocupo cal aplicar-lo al meu grup d'amics i el destí no es troba a l'espai sideral, sinó molt més a prop. Lluna és una bonica població saragossana de la comarca de Las Cinco Villas, que cada mes d'agost rep la visita del Grup Fernández.
I allà que anem. Luna s'ha convertit, des de fa gairebé vint anys en el destí obligat (beneït compromís) d'un grup d'amics que van decidir un dia anomenar-se Grup Fernández. Carmen i Rafael ens acullen a casa seva, que fos temps enrere la del metge del poble i que encara no hem arribat a conèixer amb exactitud el nombre d'estades de què disposa. El cas és que fins a 14 persones s'allotgen a mitjan agost i encara en cabrien més.
Algú va dir de la senyora de la casa, Carmen, que si no existís caldria inventar-la. La seva generositat s'adverteix fins i tot en la mirada i els ulls no paren de brillar mentre contempla el significat de l'amistat, que per a ella és sagrat i que pren sentit quan té els amics a casa. Al costat, Rafael, viu pendent que res falti. Tot això de casa és de tots i per a tots. Rafael s?encarrega de recordar-ho a cada moment amb un humor a prova de bombes. I així, any rere any.
Fidels a la cita
Hem passat el cap de setmana a Luna. El grup d'amics, que avui es mou entre els 60 i 70 anys i es manté fidel la tradició ia la cita, però algun any que un altre es troba a faltar algú que, sempre per raons de salut, no hi pot anar. El meu record i un sincer petó per a Lourdes, a qui aquesta salut no l'està respectant i que no es pot desplaçar amb nosaltres. Amb ella, el seu marit José María, al seu costat i cura.
Per sort sí que hem pogut comptar amb Jaume, que també està malit però que ha pogut viatjar amb l'abnegada Montse, la seva dona. Manté ferm aquest combat que va iniciar fa un temps contra la ment que se li torna oblidadesa. La música i el joc de la botifarra li són bons aliats en aquesta guerra que, malauradament, no se sol vèncer. Però ara guanya les petites batalles. Treu manetes cantant com si res.
I què fa el Grup Fernández a Luna un cap de setmana d'agost? Aquest any, sobre totes les coses, passar calor, encara que això hagi estat malament de molts. Els primers anys no faltaven les excursions dominicals al matí als llocs més emblemàtics dels voltants, sempre seguint les directrius del “cicerone” Rafael, però tenint molt clara l'hora de tornada. A totes dues, el ternasco no esperava. A poc a poc, sigui perquè els voltants ja ens són coneguts o perquè les cames ja ens recorden algunes coses, les sortides no són tan freqüents i les passejades se centren més en la pròpia població de Luna, que compta amb bells carrers, un call intrincat , i és amable de recórrer. L'hora de tornada i el ternasco continuen sent de compliment obligat.
Però si hi ha alguna cosa que es manté inalterable, malgrat els anys, és dissabte a la nit. Després d'un sopar, que igual que el dinar del migdia es compon de plats en mode “jo poso” (Carmen sempre trenca l'acord i “posa” sense tenir perquè) ve la reunió al pati de la casa per gaudir de la nit amb música, beguda, rialles i tertúlia.
Música i disfresses
Sóc exacte en enumerar aquests tres elements perquè la música, per exemple, és una cosa que no falta cap any. És cert que els primers anys es muntaven al pati uns concerts de desafiament, amb teclat, microfonia i altaveus que traspassava els límits de la casa i es repartia per tota Lluna. Mai ningú no es va queixar. Qui ho podia fer per escoltar els acords de Carles i la veu de Glòria? Bé, sí, jo també hi participava, però el meu anglès mai no va ser gaire ortodox. El que és important és que la música sempre ha estat, i continua sent, un element unificador i indispensable d'aquestes nits sabatines.
El riure? Per descomptat que sí. Cal veure les riallades que es deixen anar en descobrir les disfresses i les idees de cadascú en confeccionar-les. D'un temps ençà es va decidir convertir en “temàtiques” les nits de dissabte, i així uns anys han discorregut pel Far West, d'altres per Eivissa, d'altres integrades pel més granat de la “jet set”; ens hem traslladat als feliços anys vint, hem estat “hippies” per una nit, etc, etc… I cantant, rient, ballant i esgotant els mojitos que Pepe prepara com ningú, esgarrapem també les hores a la nit, que cada cop es escurça una mica més però que no per això deixa de ser intensa.
Fins al proper any llunàtics i llunàtiques. Ja pensarem quin tema s'escull per a la disfressa. Tant de bo no hi falti ningú. Cuideu-vos molt que això està escrit per a vosaltres i vull tornar a veure-vos disfressats i feliços a Lluna, no la de València, no. La nostra Lluna.
