S'obre la tertúlia

I dic jo.. que avui dia això d'entrar en tertúlia es pot haver convertit en un esport de risc. Ja és difícil mantenir un diàleg que discorri per les vies de la moderació i el seny, com per afegir protagonistes a l'equació i obrir el ventall de tertulians per a l'audiència. Aleshores és quan surt el millor/pitjor de tots, ben agitat a la coctelera de les vanitats, i es converteix en el fòrum de l'anticultura i la seu de la mala educació.

Lliure'm l'arquitectura universal de defugir la confrontació d'idees i els debats sobre elles o sobre qualsevol altre tema que resulti d'interès per a dues o més persones, però cal perdre les formes i convertir el contrast de parers en baralla de barri? Pel que sembla si. Si ens atenim als espectacles que ofereixen els tertulians i tertulianes als mitjans de comunicació, és necessari. El xou ha de continuar.

Ràdio i televisió

L'excitació i la sobreactuació de les persones que “conversen” en tertúlia adquireix una dimensió més gran, al meu parer, quan aquestes es troben al medi televisiu. Deu ser que el narcisisme es manifesta molt més quan intervé la imatge i queda més adormit quan és la veu la que surt per ràdio i és aquest l'únic mitjà per identificar el parlant.

I és que deu ser això. Saber que una càmera t'està enfocant ha de produir un augment descontrolat de la “Egotonina“(accepteu-me l'invent hormonal) i segons sembla l'afany de sobresortir fa que no es respectin els torns de paraula, s'alci la veu en contínua lluita, s'acudeixi a les desqualificacions personals i, en definitiva, es malmet el que podria ser una situació que ajudés a aclarir determinats temes i enriquir l'audiència.

Respecte i educació

Mantenir les maneres i el respecte en les intervencions ajuda a la comprensió de les idees que es volen exposar ja que, al capdavall, se suposa que aquesta és la finalitat i el que la tertúlia en qüestió vol transmetre. Però hi ha dues coses de les que solen patir els tertulians: modèstia i capacitat de síntesi.

Disculpi, no conec

Resulta habitual comprovar com els protagonistes a les tertúlies solen donar voltes i voltes als arguments (serà per quota de pantalla?) i no acaben de concretar el raonament que volen exposar. Amb el fàcil que seria argumentar clarificant el que es vol dir en poques paraules, s'entesten a abusar de circumloquis, falques guturals i altres recursos per tal de no concretar. La capacitat de síntesi brilla per la seva absència, excepte honroses excepcions.

Però el que resulta veritablement sorprenent és el vast bagatge cultural d'ells i elles. Saben de tot. Encara espero sentir un dia que algun confessi no conèixer sobre el que s'estigui tractant, i en un acte d'humilitat que no es prodiga, refusi a comentar el tema en qüestió. Ben al contrari, els que no en sabem som l'audiència.

Ahir em comentava un expert treballador de Renfe, adobat en mil màquines de tren “el que hem hagut de sentir dels tertulians en el cas del tren atrapat pel foc a Beixí i de lactuació de la maquinista”. Dic jo que, Manolete, si ens saps torejar, per què et mes, no? En efecte, és molt comú que se sent càtedra encara que es desconegui del tema o no se'n tingui la completa informació.

Almenys intentem que el, de vegades, vergonyós exemple televisiu no s'estengui entre nosaltres i aconseguim mantenir tertúlies sobre temes que suscitin afinitats o sobre altres que presenten punts de vista diferents, però amb assossec, amb educació i amb el propòsit d'aprendre del semblant . Per això cal deixar parlar. No us sembla?