Calumnia que alguna cosa queda

I dic jo…que no és fàcil lluitar contra la calúmnia. No hi ha res pitjor que sembrar el dubte al teu entorn sobre actes falsos que s'escampin davant teu i dels que se't fan responsable amb la intenció de perjudicar la teva reputació. La calúmnia té el poder d'endinsar-se en la ment del perjudicat i fer-ne un titella a mercè del calumniador, que pretén el desprestigi social del seu proïsme per aconseguir-ne allò que per mitjans ètics i lícits no podria mai obtenir.

Tot i els perjudicis que sol produir la calúmnia és important tenir consciència que els arguments abocats no es corresponen amb la veritat i que aquesta ha de prevaldre sempre. Amb aquesta convicció el poeta Rubén Darío combat al calumniador i als seus efectes.

Pot una gota de fang
sobre un diamant caure;
pot també així
el seu fulgor enfosquir;
però encara que el diamant tot
es trobi de fang ple,
el valor que ho fa bo
no perdrà ni un instant,
i ha de ser sempre diamant
per més que el taqui el cent.

És important diferenciar la calúmnia de la maledicència. Mentre que la primera utilitza per als seus fins arguments falsos, el maledicent empra imputacions veritables, fets que són reals i que serveixen per doblegar el seu adversari. En tots dos casos, però, el dany que s'infringeix al calumniat suposa el descrèdit per al perjudicat, que ha de contrarestar l'atac amb la sempre difícil reconversió de la reputació danyada. De fet, estem parlant d'una figura delictiva. Calumniador igual a delinqüent, sense cap dubte. De vegades deixem passar la calúmnia per considerar-la efímera.

La calúmnia a l'art

En moltes disciplines artístiques, s'ha tractat la calúmnia. A més de la poesia abans esmentada, la pintura i la música també se n'han ocupat, dels protagonistes, els aliats, el comportament i, naturalment, les víctimes. És interessant el quadre de Sandro Botticelli “La calúmnia d'Apeles” i la descripció que es transcriu a continuació dels protagonistes, i que es deu a una de les entrades del Diccionari filosòfic de Centeno.

“Cal destacar deu figures que, identificades de dreta a esquerra, són les següents. A la dreta del tot entre dues dones es troba el Rei Mides. Però fixem-nos que té unes grans orelles d'ase. Això vol dir que no és bo en les seves atribucions com a jutge. Principalment perquè està sent aconsellat per dues dones que li xiuxiuegen i acaricien les seves orelles de ruc. Una representa la Sospita i l'altra la Ignorància. Mides estén els seus braços cap endavant, cap a la Enveja, que en aquest cas, curiosament, ve representada per un personatge masculí, un monjo. Aquest porta del braç una dona, la Calumnia, la qual, al seu torn, ve arrossegant dels pèls a un home nu, el Calumniat, que sembla pregar que s'aclareixi la veritat. Però ningú no l'atén. Mentre que la pròpia Calumnia és pentinada i empolainada per la Insidia i el Frau, representades per dues dones. Finalment, a l'esquerra del tot, tenim una anciana esparracada i amb les mans lliures però sense poder fer gran cosa, és la Penitència que l'únic que pot fer és esperar i tornar la mirada enrere per contemplar la Veritat nua, representada per una bellíssima dona, blanca, resplendent però que sembla que tothom ignora, mentre ella mira al cel on és i d'on deriva, en sentit platònic, suposem, tota veritat. Després, distribuïts per tota l'arquitectura disposada en perfecta perspectiva, en tenim diferents figures algunes mitològiques: tenim St. Pau, el rei David, l'escena d'Apol·lo i Dafne, d'Hèracles i Liques… etc.”

Un “venticle”

Com una petita brisa que va xiuxiuejant en veu baixa, arran de terra, sigil·lant, la calúmnia s'introdueix als caps i els cervells de la gent, de forma hàbil, fins que esclata i el calumniat és trepitjat i humiliat sota el flagell públic . Així descriu el llibretista Cesare Sterbini les característiques de la calúmnia a la òpera, El Barber de Sevilla de Gioachino Rossini. D'aquesta manera la canta el baix baríton italià, Ruggero Raimondi.