Aromes d'iniciació

La memòria es nodreix de múltiples sensacions, també d'aromes, que ens desperten l'atenció i que es disposen en el lloc més íntim del cervell, ordenadament o no, per emergir de sobte o quan les evoquem, perquè fa temps que van quedar en l'oblit.

La infantesa, l'adolescència, la solitud, la camaraderia, l'amistat; anaven a presentar-se davant meu en el moment de creuar la porta del Col·legi d'Orfes d'Oficials de l'Exèrcit (CHOE) a Padró (La Corunya), una tarda de setembre del 1967. Havia complert els dotze i avui, quan veig la meva néta que està a punt d'assolir-los, em resulta estrany situar-la on jo em vaig situar. El nen de llavors és l'adolescent d'avui, encara que potser també ho fos sense saber-ho.

Al pati

Vaig arribar a l'escola la vigília que arribés el contingent general d'alumnes que vindrien amb tren des de Madrid. La meva mare i el meu germà gran van decidir acompanyar-me amb cotxe fins a terres gallegues. Un viatget de res. Després d'acomiadar-me'n, Sor Vitoria em va portar de la mà fins al pati, sense parar de dir-me “tranquil Olmo, ara veuràs uns amiguets i estaràs bé” No recordo haver plorat, però és molt probable que sí que ho fes sense demostrar-ho . Per cert, va ser llavors quan vaig prendre consciència del meu cognom. Allí seria Olmo i, de vegades, el 37.

L'amistat, que necessita assolar-se com el bon vi per assolir la veritat, crec que va començar a forjar-se amb aquell reduït nombre de xavals que jugaven a l'aranya, saltant sobre l'esquena del noi situat al centre del cercle marcat sobre la terra i al que calia entrar sense ser tocat pel qui “la duia”. Vaig estar uns minuts mirant-los, indecís, vergonyós, fins que Eugenio Castellví em va despertar del meu somieig amb un “quin xaval, t'ajuntes?”, em dic Eugenio, i aquest és el meu germà. Van ser els meus primers amics de l?internat.

Les palmades de Sor Vitòria

Aviat es va fer de nit. No recordo el sopar. El pati s'encadena amb el dormitori: una gran nau en forma de T, amb diverses fileres de llits, cadascuna amb la seva tauleta/armariet. La sala acollia, almenys cent cinquanta llits i només mitja dotzena de xavals ocupàvem els que ens havien correspost, molt separats entre nosaltres. Amb el llençol i la manta a l'alçada de la barbeta, recordo que amb prou feines movia el cap i que la foscor era absoluta. M'esforço per viatjar a aquell moment per saber si vaig tenir por. No ho aconsegueixo. I encara que és més que probable que sí que en tingués, apareix molt més la sensació de solitud benigna, assumida, aquella que val la pena posar en valor davant del descrèdit que acompanya la paraula en general. A aquella nit d'ulls oberts crec deure la meva volència a sentir la soledat davant l'Univers.

El somni, finalment, em va vèncer. I els copets de Sor Vitòria, que serien una constant tots els matins següents, em van despertar. “Vinga nens, a dalt tots ia rentar-se ben rentats”. Va obrir els porticons de fusta i vaig poder observar el pati ple de nens de diferents edats. Els meus companys. Ja estàvem tots i jo era dels grans: dotze anys i repetidor.

Aromes perennes

Vaig creuar el passadís que formaven dues fileres de llits i que conduïa als lavabos i em vaig posar davant d'una de les piques, Vaig obrir el meu necesser i vaig estrenar la pastilla de sabó “Heno de Pravia”. Al meu costat Eugeni es rentava la cara, també amb sabó, i l'esbandia fregant-se-la enèrgicament amb les mans plenes d'aigua que recollia, una vegada i una altra, de l'aixeta. Vaig voler fer el mateix i va quedar palesa la meva poca traça. L'Eugeni em mirava esbossant mig somriure. Jo sempre m'havia rentat la cara mullant una part de la tovallola, com em va ensenyar la meva mare, però vaig omplir les mans de sabó i vaig recórrer amb elles la meva cara tancant els ulls.

L'aroma del sabó Heno de Pravia i l'aigua xipollejant a la cara es van convertir des de llavors en dues escenes més de les que alimenten la meva memòria. L'aigua, per quotidiana, escapa moltes vegades a la meva atenció, però quan puc atrapar l'olor del sabó revisco amb la seva aroma aquesta etapa iniciàtica que va transcórrer per a mi a terres gallegues.