La imatge superior ens mostra el mur, l'espai costaner que des de fa més de 50 anys mereix la meva atenció, durant almenys uns minuts, per lliurar-me a la contemplació del blau del mar Mediterrani i relaxar cos i esperit les comptades ocasions que puc visitar-lo cada any.
El mur està situat al Camí de Ronda que enllaça per la costa les poblacions de Llafranc i Calella de Palafrugell, un recorregut del tot recomanable i, com el que voreja la costa catalana, ple de vistes esglaiadores i trams difícils d'oblidar. Només vèncer les 132 Escales de Garbí que parteixen de la badia de Llafranc i donen accés al Camí de Ronda, es troba aquest tram que t'ofereix una excepcional vista de la badia. Avui, amb el pas dels anys, el manteniment de la zona ha fet que es pugui tornar a disposar empedrat, d'algunes plantes i petites variacions urbanístiques que, afortunadament, no poden pertorbar l'encant que segueix conservant el lloc que, per mi, va ser refugi en els meus anys infantils i d'adolescència i en què vaig deixar somnis i els projectes més inversemblants.
El mur va ser testimoni de la primerenca adolescència. Anys seixanta, els estius que suposaven matins de platja i tardes d'estudi per allò de les recuperacions. Allà, assegut a la vora del mur, amb els peus penjant i la ment volant, naixien i morien centenars d'històries amb altres protagonistes. Un vaixell de càrrega situat a la línia de l'horitzó es convertia ràpidament en excusa perfecta per omplir-lo de somnis i accedir al seu pont per tripular-lo sense cap restricció. Al cap de poca estona podia convertir-me en aquell intrèpid banyista que lliscava a tota velocitat darrere una llanxa fora borda. Una avioneta creuava la badia mostrant una llarga banderola publicitària. El pilot?: jo
Dominique nique nique
Ella va ser la protagonista per excel·lència. La vaig veure un matí a la platja i crec que havia de tenir, com jo, 12 o 13 anys. Estava amb la família i podia escoltar com parlaven entre ells, encara que no entenia res. Era francès. Els turistes francesos eren majoritaris a la dècada dels seixanta. Ningú la va trucar pel seu nom, però jo la vaig batejar de seguida com a Dominique, segurament influenciat per Sor Somriure, la monja belga creadora de la popular cançó Dominique que, aleshores, se sentia a tota hora. Em valia. Sí, Dominique.
Dominique m'acompanyava en silenci cada vegada que m'asseia al mur. No parlava perquè era jo qui ho feia per ella i les nostres converses solien ser a mitja veu, de vegades ni es podien escoltar. Anaven i venien pel meu cap després d'un passeig pel cor. L'hauria convidat al mur, però només la vaig veure aquell dia a la platja. Em vaig negar a perdre-la i la vaig convertir en la meva amiga de l'ànima, del mur.
La seva generositat ha estat tan gran que, amb el temps, ha estat capaç d'admetre sota el seu paraigua altres somnis amb nom de dona. I al mur altres noies van ser també Dominique, o millor, va anar amb ella amb qui en vaig parlar. Possiblement el meu millor “alter ego” per conversar i plantejar somnis i opcions futur. Algun estiu, mentre contemplava el verd i blau del paisatge, em deia: què, ja no em parles d'aquella moreneta de cabells arrissats? Dominique, amor meu, saps? hi ha una rossa de mitja cabellera i mirada incerta que, no ho sé… Bé, doncs “laissez-le durer”
Visita obligada
Un lloc com aquest, tan carregat d'energia personal, i sempre tan disposat a cedir-te el seu espai sense demanar res a canvi, no mereix quedar oblidat. Molt al contrari requereix, el més ferm dels compromisos, i visitar Llafranc significa, sí o sí, asseure's al mur, com a mínim a l'arribada i al comiat.
El significat del mur ha calat entre els meus que, segurament, conversen avui amb el seu Dominique particular, perquè el mur ofereix la possibilitat d'introspecció sincera, i és bo, encara que de vegades inquietant fer-ho. El trencar de les onades a les roques d'allà baix i aquell “venticoll” marí a la cara són l'avantsala perfecta per explorar l'interior. Avui, l'excessiu trànsit del Camí de Ronda no posa fàcil la contemplació serena, però sempre hi ha uns moments millors que altres per seure tot sol amb Dominique.
