Reieu, reieu maleïts!

Reieu, reieu sense parar fins que faci mal tot el cos, i fins i tot l'ànima, que d'això es tracta.

El presentador del Telediario va callar en sec. Ojiplàtic i demostrant incredulitat va acostar la vista al paper i va començar la lectura de la sorprenent notícia; “les autoritats sanitàries alerten sobre l‟existència d‟un virus, localitzat en l'ambient, i que afecta, sembla que de forma irreversible, l'humor de la humanitat. Els símptomes són un riure incontenible que s'apodera dels contagiats”. Sobtat va esbossar un somriure i, fora de guió, va exclamar Déu!, alhora que deslligava una sonora i irreductible riallada. Darrere seu la pantalla mostrava gent passejant per un carrer d'una ciutat qualsevol, rient a mandíbula batent i desplomant-se sobre la vorera.

-¿Què és això, què li passa a Ferran? – va deixar anar el regidor

– Ni idea, noi – va dir la maquilladora mentre recollia precipitadament raspalls i pintures – ha estat anomenar a Déu i començar a riure

La Rosa, la maquilladora, es va tapar la boca amb la mà però no va poder fer res. Un riure incontenible se'n va apoderar. Què tindrà a veure Déu amb tot això? es va sentir que deia el realitzador. Va ser esmentar la paraula i una hilarant riallada va inundar la sala de realització. A poc a poc el contagi va envair completament el plató d'Informatius.

Guerra a la laïcitat

A la Conferència Episcopal Europea, a Lausana, havia començat la “Operació Risa Final”. La jerarquia catòlica mundial tenia ja en marxa el pla ordit conjuntament amb el Vaticà per purgar la Humanitat i deixar-la neta de tots aquells que gosessin utilitzar el nom del Creador en va.

La laïcitat avançava a una velocitat exagerada en opinió del clergat i guanyava terreny sense pressa, però sense pausa. Suposava l'abandó dels veritables dogmes de l'Església catòlica i els alts càrrecs eclesiàstics havien decidit tornar als mètodes instaurats per la Inquisició per posar límit al progrés dels heretges. Avui el Sant Ofici s'havia d'adaptar als nous temps i la virologia es presentava com la fórmula més eficaç per reduir l'epidèmia anticatòlica mitjançant la propagació d'una altra.

Tot aquell que es portés a la boca el nom de Déu, sense que aquest estigués immers dins una pregària, ritu, litúrgia o credo catòlic, seria un seriós i definitiu candidat a rebre el virus del riure, sempre alerta i disposat a colonitzar renegats. Contràriament al que es pogués pensar, el riure no produiria efectes plaents o cap felicitat. S'ha acabat la banalitat. La gent es moriria de riure, sí que es moriria, si. Res de sentits figurats.

Morir-se de riure

El procediment es basava a provocar un riure continuat per mitjà de la infecció del diafragma, que era ocupat pel virus i que, alhora, afectava la zona simpàtica del cervell i provocava el riure, de manera que el múscul deixava de treballar de forma voluntària per descontrolar-se i vibrar arrítmicament fins a fallir-se.

El virus inhalat s'activava en percebre el cervell el so de la paraula clau, i era capaç d'analitzar el context en què s'havia pronunciat per operar segons la programació que, a més, obtenia la traducció immediata en totes les llengües del món. Les conseqüències eren l'esmentada ruptura del diafragma i l'aparició de dispnea, cianosi, dolor extrem a les espatlles i dolor toràcic que donava pas al col·lapse pulmonar i al fatal desenllaç.

Es van necessitar només dos mesos perquè la Humanitat tornés a l'ortodòxia més inflexible i mai coneguda. Per Déu que es va aconseguir!. No segueixo escrivint perquè em comença a faltar l'aire. No m'havia fet mai tan poca gràcia riure d'aquesta manera. Ja ja ja ja ja. Però que…