El nen de l'autobús

 Millàs:

Avui m'he despertat amb la decidida intenció d'escriure't sobre “la novel·la de la vida”, que sovint m'és presentada en un lloc on no sóc l'escriptora, sinó l'espectadora, i els meus companys de viatge, els protagonistes: l'autobús 1 INTERIOR, de Lleida.

Fa uns dies, va pujar a l'autobús, quan jo ja estava asseguda, una dona amb un nen. De seguida la dona va trobar acomodament el nen a l'únic seient que hi havia lliure, i ella es va quedar dreta, davant seu, a la zona habilitada per als carrets dels nadons. Bé, dic nen, però ja era un adolescent grandot, bru, amb un bigotet novell. Em va cridar l'atenció que no deixés ni un moment de mirar la dona i, llavors, vaig veure al noi trets d'alguna discapacitat mental. Els seus ulls negríssims semblaven estendre un pont indestructible i alhora delicat entre la mare i ell. Em va venir al cap la paraula “arrobo”. Sí, la mirava amb arbust. El meu cap, que sempre viatja per lliure, va començar a donar voltes a aquella paraula ia aquella mirada. Així mira algú la seva mare? Al seu amant? Al seu fill? A un amic? Així miraríem Déu, en el cas que se'ns presentés? No acabava d'entendre aquella forma de comunió perfecta, a la qual la mare havia d'estar acostumada, perquè la vaig veure tranquil·la, fins i tot de vegades distreta. Vaja, que per a ella semblava que era natural l'actitud del noi. Per mi, no. De sobte, em va venir al cap una cosa que vaig escriure en una de les meves novel·les, El destí de les violetes: “És clar que quan un home s'empassa l'ànima d'un gos es converteix en millor persona”. Sé que hi va haver lectors que van entendre aquesta frase com una de les meves reflexions humorístiques sobre qüestions existencials. Però qui em coneix sap que sempre he defensat la idea que els gossos tenen ànima i que l'ànima dels gossos és molt més pura i més sàvia que la nostra.

Al cap d'uns minuts, com si no suportés més aquella separació, el nen es va aixecar, va anar cap a la mare i la va abraçar emocionat. Semblava que acabava de descobrir el secret de la felicitat. Recolzava el cap a l'espatlla de la dona, que li acariciava els cabells amb un somriure. Plorava feliç pel retrobament, alleujat pel final d'un desterrament de minuts que se li devia fer etern.

Aleshores vaig descobrir la gènesi d'aquella mirada: Només un gos et mira així quan t'estima. El nen de l'autobús segurament havia empassat l'ànima d'un gos.

Se'm va escapar alguna llàgrima (pena de maquillatge). Últimament estic molt toveta. Serà l´edat.