“Això és el més semblant a un sarcòfag, va pensar. És com si m'anessin a enterrar viu. Total, per un ridícul tumoret al ronyó de la mida d'una llentia”.
Els metges són els pitjors pacients, sempre s'ha dit, però ell era especialment sensible a la tancada de qualsevol tipus, i també a l'absoluta immobilitat que li exigia aquella prova, per la qual no havia passat mai. Li van indicar que s'estirés de panxa enlaire a la llitera. El sarcòfag l'esperava sota el nom pompós de ressonància magnètica.
Veus i sorolls
Coneixia les dues infermeres. Les coneixia molt bé, ja que hi havia tingut sengles aventures. Bé, en realitat, aventures sense importància, que van durar justament el que havien trigat elles a posar-se pesades amb allò de l'enamorament. La rossa, la que li estava posant ara la via en vena amb molta delicadesa, era una d'aquelles grassonetes esgarrapades de grans pits, que sempre s'abotonen la bata just al trau següent al que assenyala el començament del canaló. L'altra, una morena anorèxica, amb aire gòtic i una mica masculí, li col·locava, també amb molta delicadesa, una placa força pesada sobre l'abdomen. Després l'hi va posar uns auriculars. “Li ve de gust sentir música, doctor?” “Sí, és clar”, li va contestar ell. "Ja sap, doctor, li anirem donant instruccions".
Mentrestant, la grassoneta ditaratxa, després d'injectar el contrast, retirava la goma que havia lligat al seu braç. I va seguir la morena: “Ja sap, doctor, això durarà més o menys mitja hora i ha de romandre completament immòbil” (li estava posant nerviós aquella estúpida, amb el “ja sap, doctor”). Van lliscar la llitera a l'interior, com quan s'introdueix una carmanyola a la nevera del dipòsit de cadàvers. La sensació d'angoixa va ser immediata, i va estar a punt d'estrènyer el timbre que havien posat a la mà esquerra (“ja sap, doctor…”). Però va aguantar, com se sol dir, “com un jabato”.
A les seves mans
De seguida va començar a sonar una inoportuna versió rock d'“Aquest lloc és la mort”, i li van donar ganes de sortir corrents. De tota manera, la cançó de marres i totes les que van venir després es veien contínuament interrompudes pel soroll del ventilador i repiquetejos intensos. Al cap d'uns minuts van arribar “les instruccions”. Les donava la bruna gòtica. “Agafi aire, expliqueu-lo, no respireu…respireu”. Al principi se'l va prendre com un exercici que el distreia de la claustrofòbia. Però cada vegada que les instruccions es repetien, trigava més a arribar la paraula “respire”. “Agafi aire, expulseu-lo, no respireu…”. Silenci. Ahh, aquella imbècil estava en silenci i ell obeïa sense saber per què, fins que no podia més i boquejava amb l'ànsia d'un peix agonitzant a la cistella d'un pescador.
S'estava posant més nerviós del compte, ho sabia, intentava concentrar-se en la música, en els sorolls d'aquella màquina infernal, però cada vegada que sonava la veu de la infermera, donant-li les instruccions, prenia aire, ho expulsava i esperava aterrit la ordre de respirar. Hauria estat molt fàcil desobeir, però l'absurda sospita que les dues dones estaven jugant amb ell a un joc tan absurd com diabòlic li paralitzava la voluntat. Estava a les seves mans. No, quina ximpleria, seria tan estúpid d'auto asfixiar-se, només perquè la dona no pronunciés la paraula “respire”?
Qui sóc?
Quan sortís d'allà s'assabentarien aquelles putes de qui era el cap de neurologia. Tranquil, es va repetir una desena de vegades, tranquil, tranquil. De sobte, la veu va sonar de nou a través dels auriculars, després d'uns quants cops que van semblar aquesta vegada fer vibrar el sostre del sarcòfag, com si esclatés. Però la veu no era la de la bruna gòtica, sinó la d'Adela. Què hi feia la seva dona? Què feia la seva dona allà amb aquelles dues sicòpates? No va tenir temps de respondre's. Adela li va dir “pren aire, cabró”, i ell, obedient, va agafar aire, i el fumet blanquinós que va entrar en aquell instant al sarcòfag li va envair els pulmons en pocs segons. Va tancar els ulls. Aquella sensació de benestar, d'abandó, era la cosa més semblant als minuts que segueixen un orgasme.
“Noies, ja està fet”, els va dir Adela a les infermeres.
