El pont

….llavors vaig trucar a un dels seus companys i em va dir que el meu marit no havia anat al Taller.

Que estrany, vaig pensar. L'Antonio no es perdria les dues hores de Taller d'escriptura creativa per res del món. A veure, què havia de pensar aleshores, que el Taller és simplement una excusa i que no és la primera vegada que passa? No, si fos així en Julio, el seu amic de tota la vida, li hauria cobert i jo no vaig notar res estrany en la seva veu, al contrari, em va transmetre estranyesa per l'absència de Tonchu, que li diu Tonchu des de molts anys ja, i, la veritat, semblava sincer.

Perfecte, ves per on no havia anat al Taller, però no recordo que em digués res. Aleshores, només quedava esperar a veure quina milonga s'inventaria per justificar la tardança.

Amb el sopar preparat i passades les 21,30 em vaig asseure al sofà a esperar i vaig posar la televisió. Just llavors començava el Telenotícies i la notícia d'obertura donava compte d'un accident greu. Vaig parar atenció i el cor em va fer un tomb quan el presentador, amb aspecte seriós i veu greu deia: “Un aparatós accident ha tingut lloc aquesta tarda a les 17,45 hores a Bilbao, quan ha col·lapsat el Pont de l'Arenal, partint-se en dos i provocant la caiguda de nombrosos vehicles a les aigües del riu Nervión”.

Un terrible esgarrifar em va recórrer l'espina dorsal i el pèl se'm va eriçar aixecant tots els porus de la meva pell. Vaig comprovar la coincidència de l'hora en què havia sortit de casa amb la de l'accident i no em vaig poder per més que donar-me als dimonis. Segur que a quarts de menys quart passava pel pont. No serà veritat. Ai Déu meu! i jo sense assabentar-me'n, aquí tota la tarda netejant, fregat i Antonio vés a saber què. Fotre!, però bé, a veure, tranquil·litza't, que si hagués passat alguna cosa dolenta ja ho sabria, no? Ja m'haurien avisat. Del dolent sempre se n'assabenta una ràpidament.

Els pensaments positius i negatius se succeïen i amuntegaven sense cap ordre al meu cap i em van deixar per un moment paralitzada, fins que vaig reaccionar i em vaig adonar que havia d'actuar d'alguna manera. Vaig trucar a la Guàrdia Urbana i després d'esperar molta estona per poder connectar em van informar que encara quedaven vehicles sota l'aigua i s'estaven duent a terme les tasques de rescat. Desconeixien el nombre de víctimes i la gravetat, però que algunes ja havien estat portades a diferents hospitals.

La Urbana no em va facilitar cap nom, així que em vaig posar a trucar als hospitals de Bilbao. Vaig anar recollint informacions i en totes les llistes d'ingressats no hi havia el seu nom. Si no és a cap hospital, vaig pensar, no ha anat al Taller i no és a casa… on és? No em diguis que no és per tornar-se boja.

La meva ment em conduïa irremissiblement a les fredes aigües del Nervión i, encara que em resistia, la manca de notícies sobre el parador d'Antonio em portaven a témer-me el pitjor. De sobte vaig sentir el soroll de la porta de casa en obrir-se i vaig anar corrents al rebedor. “Buff, perdona l'hora amor meu, però és que en sortir del Taller ens hem embolicat Julio i jo de vins i fins ara” Em va fer un petó i va anar cap a l'habitació. “Per cert, saps alguna cosa d'un accident al Pont de l'Arenal? Que ha caigut el pont segons sembla, m'han dit, escolta”

Immòbil, alleujada i amb ràbia em vaig quedar uns instants al rebedor que s'havia impregnat d'una subtil, enganxosa i barata aroma de perfum.