Lentitud

Tot va començar pel meu portàtil. Es negava a connectar-se, em deien que pensava lent, que

tingués paciència. Al cap d'uns quants dies, vaig veure que l'aigua de la dutxa trigava a escalfar-se.

Per això de la consciència i l'estalvi, em vaig començar a dutxar amb aigua freda (freda com la

mirada d?un policia de trànsit en donar-te l?alt. Freda com un estiu solitari).

Després va ser la tele, que no arrencava, la cabrona. No era culpa del comandament, ni una avaria,

simplement, li costava complir la seva obligació de tornar-me boja entre tanda i tanda

anuncis.

Em vaig haver de conformar amb veure judicis llestos per a sentència, sessions parlamentàries

amb el vot donat, assassinats amb l'assassí ja confés.

Ingènua de mi, i paranoica per tanta vida a mitges, ho vaig atribuir tot a “la rebel·lió de les

màquines” —ara que tothom es rebel·la, tenien dret també aquestes

desgraciades a dir “aquesta boca és meva i no teva, tros d'idiota, i feina i descans

i em jubilo quan vull—”

Però aviat, tot va començar a lliscar cap a un inquietant misteri: la lentitud de la

naturalesa mateixa, una mena d'imperi de la mandra.

Si pujava la persiana, el sol trigava a entrar més del compte. Em volava el barret

quan ja no feia aire. El dia s'allargava i la nit apareixia amb un retard

exasperant, gairebé de la mà de l'alba, i així, s'endarreria irremeiablement

la meva vigília, el meu somni, el despertar-me (fins després de tres cafès, era incapaç de

confirmar que seguia estant viva).

Un aletargament global, una desesperant parsimònia, va començar a afectar també els meus

mans, als meus peus, al meu sexe, al meu cap.

Només la meva por i les meves arrugues seguien fidels al dictat de la velocitat justa

que ens imposa l?univers.

Només la meva por i les meves arrugues mantenien un ritme

diligent i regular.

Això em va donar la clau: potser és que m'estic fent veure……i…..jaaaa…

vaig pensar len-ta-men-te.