Espoli sentimental

Continuen els desnonaments. Potser resulti una mica trivial, quan famílies senceres segueixen sent expulsades de casa seva pels bancs, i han d'acabar, en el millor dels casos, com a ocupes de les dels avis, amb una mà davant i una altra darrere, parlar-ne un altre tipus de desnonament: l'espoli sentimental del qual som víctimes la majoria dels mortals quan abandonem definitivament casa nostra per partir rumb a una residència de gent gran oa aquesta residència definitiva que anomenem cementiri.

Un dia, ja fa anys, la veïna d'una amiga meva em va ensenyar orgullosa casa seva. Era una vídua més gran, encantadora, molt culta, amant de la música clàssica, que sempre anava com un pinzell. Havia estat mestra republicana i parlar-hi era un plaer exquisit. Quan la senyora va morir, el pis, que era de la seva propietat, va passar a les mans del seu únic fill. Durant diversos mesos van estar d'obres: terres nous, envans nous, finestres noves, banys nous, cuina nova… Abans d'iniciar-se les reformes, es va buidar la casa (buidar, quin verb tan cruel, de vegades; quin verb tan injust, que tracta a les nostres llars com a simples recipients)

Cada vegada que anava a visitar la meva amiga, com que la porta d'aquell pis estava sempre oberta per les obres, veia amb desolació aquella mena d'espoli sentimental i se'm saltaven les llàgrimes, perquè em venia a la memòria amb quin orgull em havia ensenyat l'anciana, un any enrere, casa seva decorada “a l'antiga usança” –ara s'ha posat de moda el minimalisme: parets buides, tons neutres, espais diàfans-. Aquella casa, però, contenia una i mil històries, embolicades en el sabor que donen els anys: fotos antigues emmarcades; gerros amb immarchitables flors de plàstic; coixins primorosament brodats; figuretes de porcellana; tapets de ganxet protegint els braços de les butaques; mobles clàssics de fusta de caoba; paisatges a l'oli.

 Una vegada i una altra, davant aquell espoli sentimental, jo em preguntava on haurà anat a parar tot allò que ella tant ha estimat i que l'ha acompanyat fins als seus últims moments? Com ens aferrem a les nostres coses, pensant, innocents de nosaltres, que ens sobreviuran, que donaran fe del que vam ser, quan el que passa sempre és que nosaltres anem…on sigui que anem, i les nostres coses…a un contenidor o a una cambra dels trastos…

Sí, hauríem d'aprendre a desprendre'ns de les coses abans de desprendre'ns de la vida, o que la vida es desprengui de nosaltres. No seria mala idea buidar casa nostra abans que ens la buidin. No seria mala idea cremar-ho tot i reallotjar-ho al nostre cor, fins que les cendres del que vam tenir descansin algun dia al costat de les nostres.

És molt absurda la meva proposició?

Ho dic com ho sento.