L'estada deixava bé clarament la posició econòmica i la riquesa que posseïa el signant de la sentència, amb esplèndids cortinatges d'un vermell intens, que cobrien parcialment els amplis finestrals ocupats per una vidriera multicolor. Els mobles, regis i de fusta exquisidament treballada, produïen en els qui accedien a les estances de Sa Il·lustríssima un progressiu empetitiment de la seva personalitat, circumstància que era ben aprofitada pel cardenal Domènic de la Chiesa, que tenia establerta la seva residència a la Toledo monumental.
El prelat gaudia dels favors del rei Robert III i s'havia convertit en el garant de la fe i defensor de l'ortodòxia catòlica, funcions que realitzava no només amb gran eficàcia sinó amb molt plaer, convençut que el seu paper al món seria reconegut pel Pare Etern quan fos cridat al seu costat. Per això no reparava a acovardir i castigar severament els qui gosessin discrepar de la doctrina de l'Església o contravenir qualsevol de les instruccions dictades per ell.
El cardenal de la Chiesa va accedir amb un “avanç” que el secretari de la Diòcesi entrés amb un cartipàs de vellut vermell ribetejat en fil d'or. Estava acabant d'adonar-se d'una suculenta cama de xai que sostenia a la mà dreta i rebanava insistentment amb la seva dentadura. Per la perilla que hauria de ser blanca, però que tenia ja un permanent to groguenc, lliscava el greix de l'extremitat devorada, degotant sense parar per la sotana, recobrint el crucifix que adornava el seu pit i posant-se finalment sobre l'exagerada panxa on passava a formar part d'una extensa taca adquirida ja d'altres comilsnas.
– La seva eminència, aquí li deixo la llista de les execucions previstes per demà – va dir el secretari alhora que inclinava respectuosa i progressivament el seu cos – el Tribunal del Sant Ofici, reunit aquest mateix matí ha dictat sentència de mort per a aquests infeliços.
– Infeliços, dius! Qui dimonis et penses que ets? Ni se t'acudeixi mostrar la més mínima empatia per aquesta drecera d'heretges – el cardenal va deixar anar la cama de xai i li va prendre la carpeta sense ni tan sols netejar-se les mans greixoses – si el Tribunal els ha condemnat no hi ha dubte que constitueixen un perill per a la cristiandat. Aneu amb compte no aneu a parar tu també davant el Tribunal de la Santa Inquisició per pusil·lànime.
L'Il·lustríssim cardenal, que no il·lustrat, va repassar la llista de convictes lliscant el dit índex per cadascun dels noms. Es va aturar en un especialment, va aixecar molt lentament els ulls sense moure el cap i va esbossar un malèvol somriure que augurava haver ideat un pla més pervers que la imatge que quedava dibuixada a la cara.
-Porta'm aquest, Pedro de la Lastra i García de la Paz.
El secretari es va afanyar a sortir de l'estada sense fer l'esquena al purpurat i sense recompondre en cap moment la seva arquejada figura fins arribar a la porta.
Al cap de poca estona dos guàrdies van fer acte de presència portant amb si, a rastres, el condemnat que havia demanat el cardenal de la Chiesa. Don Pedro de la Lastra presentava un aspecte deplorable. A la cara totalment ensangonada podia apreciar-se multitud de ferides i la conca buida de l'ull dret, producte de les tortures a què havia estat sotmès i que li havien deixat, a més, els dits de les dues mans sense ungles. Els guàrdies van seure el condemnat davant del cardenal i es van retirar.
– Bé, bé, bé, Don Pedro ja us vaig dir que aquest moment arribaria tard o d'hora, que això d'anar parlant per aquí criticant els nostres procediments per fer complir la Llei de Déu no us aportaria res més que desgràcies. Ja sou aquí, parleu ara perquè potser pugui fer alguna cosa per vós abans de signar la sentència que tinc davant.
El reu amb prou feines podia aixecar el cap i només ho intentava sense aconseguir-ho.
El cardenal va repetir – Parla ara, acòlit de Satanàs! I li va aixecar el cap tirant-lo dels cabells i obligant-lo a obrir la boca pressionant les galtes amb la mà. Va ser llavors quan va observar que el seu interior estava, igual que el seu ull, buit i que la tortura s'havia endut la llengua de l'infeliç.
– Perfecte, no tornareu a parlar a la vida! – va exclamar el monsenyor – encara que realment poca vida ja us queda perquè demà pendreu d'una soga. Tret que us vingueu a una condició que us vull proposar.
El cardenal es va aixecar i va començar a passejar, en un anar i venir, per darrere del senyor Pere de la Llastra que continuava derrotat a la cadira i amb el cap baix. Mentre mirava el dissortat es fregava una vegada i una altra les mans que encara conservaven el greix del xai devorat poc abans i li va exposar pausadament les seves condicions.
– Coneixes el meu poder de sobres Don Pedro, i saps que aconsegueixo tot allò que em proposo. Per això res més lluny de la realitat el que poguessis per un moment pensar que algun dels meus desitjos es pugui complir depenent que tu acceptis o no les meves condicions. Suposo que això ho tens clar – el cardenal es va asseure de nou davant del reu – Escolta bé, aleshores, fill de mil dimonis: et deslliuraré de la soga que t'espera demà si m'entregues a la teva filla, Constança, aquesta mateixa nit.
La proposta del prelat no va immutar gairebé res Don Pedro que ja esperava un plantejament d'aquesta mena. Era una cosa que mai no hauria volgut escoltar però que formava part del possible, venint de qui venia. Tampoc estava a la mà oposar-se als seus desitjos ja que, en efecte, el poder del seu botxí era tan gran que no necessitava demanar, en tenia prou d'agafar. Però aquesta facultat li resultava poc excitant al prelat que va continuar:
– Podria enviar als meus guàrdies a buscar la teva bella filla i tenir-la en mitja hora amb mi, amb la teva aprovació o sense, però això resultaria massa senzill i tu no et faries creditor a cap mena de perdó per part meva. Total, no estàs en disposició d'exigir res, oi? Però jo sí, i perquè obtinguis la meva clemència, escolta atentament, seràs tu qui em lliuri a la teva filla i li diguis que serà meva aquesta nit. Oh, disculpa, que maldestre la meva! No li podràs dir res perquè la teva llengua discorre ara per alguna de les clavegueres de la ciutadella. No pateixis. Seràs tu qui despulli del seu vestit a Constança quan estigui davant meu i l'acostis als meus braços. Creus que amb aquesta acció entendrà bé que me la lliures?
La mitjanit ja s'havia instal·lat al palau. A la cambra del cardenal de la Chiesa tot estava a punt. El cardenal, dret al costat del llit endosselat. Davant seu Constança i darrere seu el seu pare. Sobre la taula la signatura de Doménico de la Chiesa encara no s'havia plasmat al document que contenia la sentència del Tribunal de la Santa Inquisició.
Jandro Olmo
