Sabia que vindries

Mario va viure el desamor durant anys amb la seva dona. Estrella va ocupar els dies al costat d'Antonio, també durant anys i amb més pena que glòria. Cap d'ells dos no sabia des de feia temps de l'altre. Tots dos es van estimar en la seva joventut i tots dos van continuar estimant-se a la distància, en silenci, respectuosament, i alimentant dia a dia l'únic recurs de què disposaven cadascun en la seva circumstància: la ment, que va ser capaç de mantenir-los units més de 50 anys .

El pont dels somnis

La posta de sol a La Mitjana era sempre una bellesa espectacular. Mario tenia per costum, des de feia dos anys, passar molt de temps assegut en un extrem del pont de fusta contemplant absort l'ocàs del Sol i deixant-se portar pels records. Revivia tremolosos petons regalats, apassionats encontres i llargues converses esquitxades pel rumor del riu i finalitzades amb la penombra del Sol que lentament desapareixia de la seva vista.

Després tornava a casa on la seva filla li tenia ja preparat el sopar. Sopes de pa i després més records. En aquells anys i aquell pont estaven convençuts que vivien el preludi de tota una vida junts. Cinquanta-set anys d'absència, no obstant, separaven aquests moments de les tardes actuals de Mario al pont.

Hola Berta,

Et sorprendrà aquesta carta i segurament et preguntaràs qui t'hi escriu. Sóc Gertrud, filla d'Estrella. També és possible que no us soni aquest últim nom. Potser mai no te'n va parlar, però la meva mare sempre va estar molt unida al teu pare. Des que fa més de 50 anys les seves vides es van separar i ella va recalar a Alemanya, el teu pare va ocupar un lloc especial al seu cor. Em consta. Em parlava de Mario moltes vegades i en fer-ho els seus ulls s'il·luminaven mostrant una barreja de nostàlgia, de goig i de resgnació; aquesta última que procurava dissimular exalçant les virtuts de qui fou el seu amor de joventut.

La meva mare va morir fa tres mesos. Pocs dies abans de marxar em va demanar tornar amb Mario. Sabia on trobar-lo i em va encarregar aquesta tasca que ara m'atreveixo a compartir amb tu amb l'esperança que m'ajudis a fer realitat la darrera voluntat de la meva mare. Ben aviat viatjaré a la teva ciutat, espero que ens veiem i llavors t'ho explico tot. Una forta abraçada, Gertrud.

El carro de brisa

Mario es va asseure al costat del pont ajudant-se amb la mà recolzada a terra i enxinant els ulls per l'esforç en doblegar la cintura. Un cop acomodat va recolzar l'esquena a la barana de ferro no sense abans col·locar, com feia sempre, el mocador doblegat repetides vegades, a tall de coixinet, darrere del cap. Quan llavors la barana no era de ferro, la fusta és més acollidora, deia per a si cada vegada en asseure's. Els seus moviments eren lents, com els records de cada tarda; i es va disposar a desgranar-los mentre una brisa d'aire i groguenca llum recorria el pont.

A l'altre extrem, Gertrud i Berta l'observaven en silenci, totes dues embargades per l'emoció. Es van mirar i es van contestar assentint sense dir res. Gertrud va acostar als seus llavis la capseta de fusta, la va besar durant uns segons i la va obrir lentament per després aixecar-la cap al cel.

Estrella va recórrer el pont, veloç i desmelenada, pujada al carro de la brisa i va arribar fins a ell. Mario va notar la carícia a les seves parpelles i va obrir els ulls per despertar dels seus records.

– Hola, per fi – i va tornar a tancar-los – conec aquesta pell, mai la vaig oblidar. Sabia que vindries.