Ave Maria puríssima. Digues-me Begoña, Què et porta per aquí? Quin és el manament que et preocupa?, em resulta una mica difícil pensar que tinguis alguna cosa de la qual penedir-te i m'estranya veure't al confessionari, tu que ets tan pietosa, que no faltes ni un sol dia a missa de dotze.
– Doncs miri Pare, el cinquè. Estem d'acord que la vida és el bé més preuat que tenim, oi? Déu així ho diu, i dic jo que serà cert perquè fins i tot ens prohibeix treure-la.
– És clar Begoña. No mataràs, coneixes molt bé el cinquè manament.
– El conec i no l'infringeixo, però, perdoni vostè, em sento en certa manera culpable i responsable d'acceptar el crim, encara que només sigui per omissió. Aquest és el meu pecat.
– D'acceptar quin crim?
– He sabut que l'Aitor té les mans tacades de sang. Temo que el odi se n'hagi apoderat. Alguna cosa dins meu em deia que no anava bé, i més des que fa més d'un any que falta de casa. A la televisió les notícies ja li atribueixen set morts per atemptats. Pare, Aitor és un terrorista.
– A veure Begoña, Aitor, primer que res, és el teu fill. Tots al poble l'hem vist créixer i sempre ha estat un xaval molt valent. No sé en què estarà ficat des que se'n va anar del poble, però ja és gran i responsable dels seus actes. És un lluitador.
– Doncs per a lluita la meva, Pare, que cada dia que vinc a l'Església i m'agenollo davant de Jesús crucificat em costa més aixecar el cap. No sé quina cara posar-l'hi. Com li dic que estimo un assassí? Com li dic, encara que ja ho sap, que cada quinze dies m'endinso al bosc per deixar-li menjar i beguda per a ell i els seus companys?
– No pateixis tant Begoña. Ets bona i no fas més que complir amb allò que s'espera d'una mare. Has d'estar segura que Déu comprèn el teu neguit i està amb tu.
–M'importa poc que estigui amb mi si ha abandonat el meu fill, Pare. La que no comprèn res sóc jo. No sé per quina de les responsabilitats que m'afecten he de decidir-me. Si he de posar l'amor cap al meu fill davant de les meves conviccions, aquelles amb què he viscut i que vostè mateix proclama des del púlpit cada diumenge, quan la sang de la meva sang les viola pecant contra el cinquè manament.
– Begonya, dona, estem permanentment a prova pel Senyor. Et repeteixo que Aitor és gran i responsable. Deixa que recorri el camí que va triar pensant en els seus ideals i continua volent-lo com abans.
—Vostè ho diu Pare segur que serà cert. Entenc que estic perdonada.
