Trio per a piano, violí i violoncel en si bemoll major, op. 97, «Arxiduc»
Transcric aquí el comentari sobre aquesta obra de Beethoven, que va plasmar el compositor Mikel Chamizo, (Tolosa 1980) al programa de mà del concert que va tenir lloc a la Fundació BBVA, a Madrid. Juanjo em va recomanar escoltar aquesta composició del geni alemany i no puc per menys que estar-li agraït. Vaig quedar meravellat i després vaig enviar una versió al meu estimat pianista, Manel Martín López, i al no menys estimat cel·lista, Jean Baptiste Texier. La resposta valorant al màxim la bellesa, així com la dificultat de l'obra, em reafirma la pertinència de plasmar-la a El Muro.
“El Trio «Arxiduc», amb els seus 45 minuts de durada repartits en quatre moviments expansius, és una de les creacions camerístiques més cèlebres de Beethoven, que la va compondre entre 1810 i 1811. L'obra, al marge del seu contingut musical, està lligada a la tragèdia personal del compositor: la sordesa. Els seus problemes auditius ja estaven en un estat avançat durant la composició d'aquesta peça, però Beethoven va insistir a interpretar la part de piano d'aquest trio tant a l'estrena com en una interpretació posterior el 1814.
testimonis de persones que van assistir a aquestes vetllades, Beethoven ja havia perdut la capacitat d'interpretar aquest tipus de música, la de cambra, en què resulta essencial escoltar els companys. En conseqüència, la del 1814, en què va compartir escenari amb el violinista Ignaz Schuppanzigh i el violoncel·lista Joseph Linke, seria la seva última actuació pública com a pianista.
El sobrenom Arxiduc amb què coneixem l'obra, com gairebé sempre passa, no ho va assignar el compositor, sinó que va ser posterior, i és una referència al seu dedicatari, l'arxiduc Rodolfo. Fill menor de l'emperador Leopold II i nét de l'emperadriu Maria Teresa, Rodolfo d'Àustria va ser un important mecenes de Beethoven, a més del seu últim alumne de piano. Segons es dedueix de la documentació conservada, sentia per Beethoven, que era 17 anys més gran que ell, un gran afecte i admiració, i sempre es va preocupar pel seu benestar econòmic.
En agraïment, el compositor li va dedicar una quinzena d'obres importants, entre les quals la Missa solemnis, escrita amb motiu de la seva entronització. Segons assenyalen els integrants de l'Oberon Trio, «és interessant observar que gairebé totes aquestes composicions comparteixen certes característiques. En aquestes peces, el costat revolucionari de Beethoven, el seu inconformisme i el seu humor sorprenent són menys prominents. En canvi, ens trobem el Beethoven humanista i visionari que creia en la fraternitat i la bondat de la humanitat: valors que es reflecteixen de manera similar en el seu Novena simfonia i en escenes de l'òpera Fideli. En aquestes peces escrites per a l'arxiduc, és inequívoca la profunda devoció de Beethoven cap a un individu generós i noble, que va més enllà de la mera gratitud pel suport financer».
El primer moviment d aquest monument camerístic és pacífic i plàcid, amb un temperament noble. Tot i que està basat en la clàssica forma de allegro de sonata, el d'aquest trio no té el grau de dramatisme d'altres moviments inicials de Beethoven. Fins i tot desfilen amables referències a altres obres dedicades a l'arxiduc, com els Concerts per a piano núm. 4 i núm. 5, el famós Emperador. El segon moviment també té un caràcter alegre però, com no podia ser menys en un scherzo beethovenià, no falten els inconfusibles esclats de caràcter i els matisos més foscos, particularment al trio, molt cromàtic.
El tercer moviment, de bellesa serena, torna a apostar per un to noble en detriment del dramatisme. Efectivament, es tracta d'un tema amb variacions, però Beethoven evita presentar-les amb massa contrast entre si i les encadena, per finalitzar amb una al·lusió directa al Cor de presoners de Fideli.
Finalment, el quart moviment, Allegro moderat, està construït amb mestratge mitjançant l'entrellaçat de melodies líriques amb motius molt rítmics. El seu caràcter, jocós i exuberant, ens recorda lleugerament al final de la Novena simfonia, particularment a la saltarina coda final en compàs de sis per vuit”.
