Som al segon acte de la coneguda òpera de Giuseppe Verdi, La Traviata. En absència d'Alfredo, el seu pare Germont, visita Violetta. Vol impedir el matrimoni i li prega que desfaci la relació amb el seu fill, ja que, si no ho fes, la seva filla no es podrà casar allà a la Provença a causa del desprestigiat enllaç que suposaria el del seu germà. Violetta reconeixerà la situació i cedirà escrivint una carta de comiat per a Alfredo.
En llegir la carta, Alfredo queda desolat i és llavors quan el pare intenta consolar el seu fill amb aquesta magnífica ària en què desgrana amb gran emotivitat els records de la casa paterna d'Alfredo,
La melodia és dolça i nostàlgica. Es podria dir que està cantant una cançó de bressol per calmar el despit del seu fill.
Aquí es pot veure la interpretació que fa l'esplèndid barítol italià, Leo Nucci, al Royal Opera House (Covent Garden) de Londres, el 1994.
Vaja, per què no atrevir-te amb ella? Aquí t'acompanyarà el piano en un play back on poder emular els millors barítons del panoramna operístic. Si us agrada cantar és el que importa. Endavant!
Es diu que Renato Bruson és un dels barítons que ha aconseguit millor la tècnica vocal i emotiva d'aquesta ària. No en va és un especialista en el gènere verdià. El millor Germont de la seva generació, assegura la crítica.
1 comentari
Preciosa ària i magnífica interpretació.
Però aquí, la defensora de les causes perdudes, no pot evitar sentir una certa animadversion per Germond, el pare d'Alfredo per obligar Violetta a renunciar al seu amor per no causar cap problema en el seu selecte cercle social. I és que la història sempre es repeteix. El sistema de castes de l'Índia que tant injuriam, té un cert paral·lelisme amb la nostra avançada societat, encara que intentem disfressar-ho de progressisme.
Al final, el refranyer popular del qual la mare de servidora condensava tot un volum, ho resumiria dient: el peix gran sempre es menja el petit.