La solitud fa son

La frase no és meva, però segur que és veritat. Que la soledat fa son no és estrany, i a determinades edats, ho crec. La sento cada vegada que em poso el vídeo de Natalia Lafourcade que canta en una residència de gent gran. Una àvia, la veu de la qual es pot escoltar al principi de l'enregistrament, assegura que sí, que la solitud produeix un sopor indescriptible i invencible. Les parpelles ja pesen cansades d'observar la vida durant tants anys i es tanquen per donar pas al somni, per dormir somiant, per somiar dormint. Per gaudir de la soledat.

Somni o insomni?

Des del punt de vista mèdic, la solitud és un factor que afavoriria l'insomni. Trobar-se sol sembla que fomenta la inseguretat i la indefensió i les nits es fan eternes sense possibilitat de dormir. L'ésser humà és, per convenciment i no sé si per necessitat, sociable, i la societat apareix com l'entorn necessari per desenvolupar-se, comunicar-se i interactuar amb els altres.

Això no obstant, l'aïllament que comporta la soledat voluntària també és una opció escollida per determinades persones que pretenen aprofundir en el seu interior, en el seu “jo” essencial i que requereixen el recolliment i la soledat absoluta. Aquest seria el cas dels ascetes, que als primers segles del cristianisme vivien completament en solitari, dejunant i resant per aconseguir la perfecció espiritual. Avui dia una vida ascètica no casa amb aquest extremisme i podria definir-se com aquella que es porta sota els senyals de modèstia, sobrietat i austeritat.

Sentiment d'exclusió

Caldria, doncs, distingir molt bé entre la solitud desitjada i la no desitjada. Al meu entendre és aquesta última la que guarda una mala relació amb el somni i li juga males passades al descans. La que existeix quan ens sentim incompresos o exclosos, malgrat estar envoltats, perquè emocionalment no ens reconeixem acompanyats i voldríem estar-ho. És una situació que no té edat, i que al llarg de la vida podem experimentar, però certament s'aguditza conforme aquesta avança i és a la vellesa quan es manifesta en els seus dos vessants: la volguda o la suportada.

Avui no rebutjo la solitud. Com tampoc renego de la companyia doncs em considero un ésser sociable. Però estic a favor dels “retirs”, de més o menys durada, per parlar amb un mateix sense interferències. De fet confesso que algun experiment he fet al respecte, intentant allunyar-me del “mundanal soroll” com una mena d'entrenament per estar en forma davant del presumpte futur que sol anar acompanyat de la soledat.

L'anciana del vídeo ens adverteix, com a paradoxa aparent, que en la situació de soledat “em sobra temps”. Potser quan es dóna la impossibilitat de fer-lo servir perquè falten les forces, la voluntat d'acabar s'enfronta al mateix temps que va passant i aquest es rebutja. No ho sé. Tant de bo pugui explicar-ho a qualsevol fòrum quan passin els anys, i ja els diré.

Soledat compartida

Natalia Lafourcade, no obstant canta a la solitud de l'ànima en comunitat amb les persones residents que l'acompanyen, tímidament primer i convençudes després, i que expressen el desig de trobar una ànima bessona amb què compartir la solitud i, si escau, conciliar el somni junts. La cantant mexicana interpreta amb gran naturalitat el bolero que és original de Maria Grever i que ha estat versionat per nombrós artistes. És un videoclip que aconsegueix arribar a la fibra de qui el veu i escolta.

Firmo avui perquè demà, a l'ocàs, si em trobés en una residència, algú vingués a cantar-li a les nostres ànimes solitàries i possiblement somnolentes per despertar per uns moments, compartir veus i emocions, i, si de cas, tornar a somiar en solitud.