Entre matar un toro o menjar la seva carn

«Primer va ser necessari civilitzar l?home en relació amb l?home. Ara cal civilitzar l'home en relació amb la natura i els animals, … en les relacions entre l'home i els animals, les flors i tots els objectes de la creació hi ha una gran ètica. Una ètica, gairebé percebuda com a tal, que a la llarga sortirà a la llum, i serà el complement de l'ètica humana». Victor Hugo

Deia algú a les xarxes de forma molt graciosa que quan Roma va treure el Premi Nacional de fer fora cristians als Lleons, hi va haver resistències. No vull ni imaginar què va suposar aquest canvi paradigmàtic, cultural, social i polític a la Roma d'aquell temps. El edicte de Milà el 313 i alguns altres més van tenir la culpa d'aquell canvi de paradigma, en el qual es va normalitzar la relació amb els cristians, tractant-los de criatures amb drets igual que qualsevol altra. En aquell temps, finalment els cristians deixarien de ser menjats pels lleons. Va ser un primer pas per civilitzar l'ésser humà respecte d'altres éssers humans. Un pas encara no complet, vist les guerres dels nostres dies.

Barbàries diverses

Però l'ètica humana no s'ha d'estancar merament en allò humà. Em sap greu, però veure matar un toro no té cap gràcia, no és civilitzat, ni humà, ni ètic. Per sort els temps estan canviant i ara intentar no matar un toro sembla que tendeix a normalitzar-se. Entenc que això és un primer pas per comprendre que els éssers vius són éssers sentints, i com a tals, han de ser respectats, cuidats i protegits. És simbòlic que qualsevol dia d'aquests, la humanitat comenci a entendre aquesta relació primordial amb els animals i prohibeixi les curses de braus. O si més no, les corregudes que tinguin com a finalitat la mort de l'animal. Perquè dic jo que passar la capota es podria mantenir com a festa si això no contribuís al maltractament i l'aniquilació.

Però la qüestió és més profunda que la de no matar un toro. Perquè si acceptem que la festa nacional és una barbàrie pròpia d'altres temps, també ho és el que hi ha darrere d'altres espècies com les gallines, els porcs, les vaques, els conills, els peixos, etc. Si matar un toro és cruel, també ho és menjar la seva carn. Omplir-nos la boca i l'estómac de sang és igual de cruel amb un toro que amb un pollet nounat, encara que ens entusiasmin tant les aletes de pollastre arrebossades amb farina o el pernil salat amanit amb sal.

Seria hipòcrita admetre la crueltat per a uns i no per a altres, sent la crueltat del toro potser la menys cruel, per això que almenys el toro pot defensar-se i fins i tot, sortir airós si és capaç d'esbudellar al seu adversari el torero. Resulta més cruel normalitzar llocs com els escorxadors, les carnisseries o les peixateries, que fins i tot el nom fa mal si ho mirem amb una mica de més objectivitat i sensibilitat.

Cop de timó

La crueltat humana amb els animals no té límits, però també és cert que, un cop travessats aquests límits de ferocitat, sanya i bestialitat, neix un moviment advers i reaccionari que advoca per un món menys cruel i més ètic amb la natura. Els animalistes, vegetarians i pacifistes imposen una moral més profunda, i adverteixen de la necessitat de canviar els nostres hàbits per altres que, a més, han demostrat ser més saludables.

Potser les nostres societats estiguin properes i preparades per a aquest canvi de paradigma, igual que al seu dia es va decidir per edicte deixar de matar cristians. Potser aviat deixem de matar els bous a la plaça, i de passada, als escorxadors a la resta d'animals. I potser algun dia veiem això com una cosa aberrant, de la mateixa manera que ara ens seria aberrant veure un cristià envoltat de lleons, esbudellat al mig d'un circ o una plaça pel simple gust de l'espectacle.