Tornar a començar, renéixer, tornar a néixer, rebrotar. En el terreny de les idees aquests termes són, en certa manera, assequibles quan pel mig es dóna l'aprenentatge, mitjançant el concurs de doctes mestres que aporten llum amb la seva saviesa a les tenebres del coneixement en qualsevol matèria.
Les idees esdevenen pròpies i, segons elles, s'instal·la un comportament que sol ajustar-se, tant com sigui possible, als postulats que les defineixen. Però la dificultat de mantenir aquesta sintonia entre la idealitat i la quotidianitat dels homes, creix a poc a poc amb l'abandó de l'aprofundiment en allò que forma part del nostre interior. S'obre pas la vulgaritat, la superficialitat i l'acomodament de posicions que el món profà posa davant nostre vestides de facilitat, de simplificació.
Reflexió
Plató afirmava que l'ànima del savi, només quan aconsegueix ser alliberada dels lligams que la uneixen al cos, retorna al món de les idees. Doncs bé, per a aquest alliberament cal una matamorfosi, la regeneració continuada, i també la sobtada, de certs plantejaments de vida. Quan aquest canvi succeeix gradual i periòdicament voldrà significar que la comunió entre les idees i la seva praxi s'assoleix de manera també gradual i no traumàtica. Reflexionar no és una tasca fàcil, no tots ens hi acostem i, el que és pitjor, no tots solem fer-ho.
Hi ha un temps i un lloc per a cada cosa. El temps discorre davant nostre perquè, lliurement, elegim com i quan n'hem de disposar. És ampli, i per això és difícil d'acotar per destinar-lo a allò que ens obliga o no ens plau excessivament. Hi ha temps per a tot! Ja hi haurà temps! Tinc tot el temps del món!
Amb aquestes i altres expressions similars dilatem al nostre gust l'espai per reflexionar. El lloc és important, i també el podem triar, però de vegades és ell qui s'encarrega d'escollir el moment i ens ajuda a percebre que el temps ha arribat.
La cambra fosca
Unes parets negres, una llum tènue, categòrics recordatoris impresos que brollen de la paret i penetren a la vista sense que serveixi de res la voluntat d'allunyar-se'n. I la solitud, l'aïllament que comporta la cambra fosca de la reflexió. Són elements que aconsegueixen unir, en temps, forma i lloc, el moment de la introspecció. S'entreveu la regeneració, l'inici de la palingenèsia necessària per dur a terme aquesta anhelada comunió entre les idees i la seva posada en pràctica.
Una reflexió d'aquestes característiques és sobtada, gairebé sobtada des del moment en què el Germà Expert tanca la porta de la cambra de reflexió i s'emporta frusleries i metalls que, simbòlicament, t'uneixen al món profà. Despullat d'això, només l'esperit serveix per moure's pel espai reduït d'aquestes quatre parets. No hi ha clau per sortir, no hi ha diners per contractar paletes que obrin una finestra. Només queda una preuada flama que il·lumina la foscor i convida a la reflexió.
Introspecció obligada
En aquesta situació resulta obligat, i una estranya inèrcia així ho facilita, endinsar-se a l'interior, rebuscar pels gairebé obturats plecs de l'esperit els veritables valors i descobrir quan distants estan d'aquells que imperen al món exterior. Tasca, d'altra banda, gens fàcil i pràcticament inassolible en aquest moment, ja que tampoc no es tracta d'abdicar d'aquells adquirits al món profà i que puguin haver-se derivat de l'esforç honrat.
Ara sí que hi ha temps. Serà aquest, i de fet així és, un inici a la progressiva recerca de la Veritat, que amb l'ajuda dels germans ha d'anar apareixent durant el camí que mai no acaba a l'Ordre.
Aquesta llum que després ens penetra i a la qual ens enfrontem a pit descobert ha d'estar precedida per la foscor de la cambra de reflexió, perquè en aquella nit quedin vagant les impureses endèmiques del nostre pensament, aquelles que dificultarien una ulterior visió sincera i verge. Si no és així, el trencament no té lloc i la continuïtat no ens condueix a l'objectiu.
