L'ou còsmic

L'ou còsmic és una qüestió mitològica que es fa servir en gairebé totes les cultures antigues del nostre món. L'ou es considera allò existent abans que sorgeixi la vida i, per extensió, proveïdor de vida o font primordial.

A la nostra cultura, diferents contes o llegendes parlen de la figura de l'ou com a símbol de fragilitat pel lleu del seu equilibri i per la poca resistència de la seva closca, tot i que cal ressaltar que aquest detall resulta suficient per protegir allò que per això es converteixi en una presó quan el contingut decideix que ha arribat el moment de sortir-ne.

L'ou és el món

A l'obra de Hermann Hesse “Demian”, hi ha un passatge que des de fa anys em té captivat i el llegeixo una vegada i una altra meditant sobre la seva profunditat i multidimensionalitat. El text és el següent: 

“L'ocell trenca la closca. L'ou és el món. Qui vol néixer ha de trencar un món…”

I així és efectivament com jo ho veig. S'han fet milers d'analogies amb l'ou com la comparació de l'ou amb la unificació de la matèria abans del Big Bang. S'han creat personatges de conte infantil com Humpty Dumpty que era un ou humanitzat, reflectint en la seva fragilitat la cura que has de mostrar davant dels perills de la vida. En algunes versions en llengua espanyola el seu nom és traduït com Zanco Panco o Tentetieso, encara que originàriament va néixer com un personatge d'una cançó infantil anglesa. També s'hi ha al·ludit com a símbol per fer-lo servir a la Pasqua, mostrant-nos que l'inici de la vida i la Resurrecció ja és davant nostre.

Simbolisme iniciàtic

Però per mi el simbolisme més fort l'ofereix Herman Hesse en aquesta obra on ens explica que per néixer o renéixer cal traspassar les fronteres del conegut, destruir el nostre món. Podem concloure, sense por a equivocar-nos, que trobem aquí un curiós paral·lelisme amb la nostra carrera iniciàtica.

L'ou només pot oferir la vida si es trenca de dins cap a fora, en el sentit contrari només portarà la mort i així passa amb nosaltres, perquè el símbol mitològic de l'ou còsmic es refereix una vegada més a l'home, com tants altres símbols que ens apropen a ell.

L'home que busca a dins, tard o d'hora, troba. I amb això que ha trobat, quan en pren consciència, ja no pot continuar vivint al món que l'envolta. El pas següent és el de trencar aquest ou i en caure el vel de la closca, descobrir davant seu un nou món molt més gran que l'anterior, completament ple de llum. Tot i això, aquell home que permet permear el seu ou protector perquè els influxos i distorsions del món exterior hi penetrin, només trobarà la mort de la consciència i la destrucció del seu jo.

Nosaltres els maçons, cercadors de llum que som, hauríem d'estar acostumats a anar trencant diferents closques dels diferents ous a què ens afrontem en el nostre creixement personal. El món davant dels nostres ulls canvia a mesura que canviem nosaltres i quan aquest canvi sorgeix, cal decidir-se per actuar.

Pel camí de la nostra evolució no podem veure el nostre ou com un embolcall personal. En els nostres ous d'evolució portem amb nosaltres tots els membres de la humanitat perquè en canviar nosaltres, canviem el món i, a més, sense necessitat de caure en el proselitisme, cada cop que destruïm un món hem de ser exemple perquè aquells que ens envolten puguin també algun dia destruir el seu.