Crèdit i descrèdit

I dic jo que… això del crèdit sol anar associat als diners, no? És aquest concepte que forma part d'un producte bancari al qual en determinades ocasions (uns més que altres) acostumem a acudir per fer front a contingències de manca de monetari. I aquí hi ha el banc per determinar si el crèdit es pot concedir en funció del que ofereixis al banc. Si no ets creïble no valen els jocs de mans, et quedes sense crèdit.

Són faves comptades. No tens crèdit?: no hi ha crèdit. I si per qualsevol circumstància ho obtens mitjançant algun artefacte o maniobra artera, vaija amb mentides vull dir, que convencés els homes del cigar, però que fos fictici, a la primera quota impagada se't talla el crèdit i se t'augmenta el descrèdit amb la qual cosa empitjoren les possibilitats d'acudir novament a la confiança del banc a demanar àrnica dinerària.

Els espanyols banquers

Doncs això, que nosaltres som el banc, però gairebé no sabem de números i, és clar, ens la peguen amb formatge moltes vegades. Masses ja, diria jo. La nostra moneda paper: el vot, el fiem confiadament davant de promeses que no recorrem quan apareixen els impagaments i el vot immaculat que es va dipositar a les urnes va adquirint matisos negrosos i desacreditats per mor de les mentides que se succeeixen en els polítics protagonistes de l'època .

Sí, els polítics ens la peguen amb formatge i no passa res. A l'incompliment de promeses electorals ja hi estem acostumats i rar és el programa de cap partit que es respecti íntegrament. Ja crec que això està superat per l'opinió pública i els governants ja han aconseguit que es converteixin en “pecats” comuns que no mereixen més que algun comentari en els breus de la premsa. Això no els afecta el crèdit. La ideologia sempre venç la realitat.

Però quan alguna oferta, promesa o compromís no es compleix i no està subjecta a condicionants externs que n'impedeixen el compliment, dic jo que això s'assembla enormement al que coneixem per mentida. Vaja, a mi em sona igual. Puc entendre que algú planifiqui una estratègia determinada i, després, en funció de factors no previstos, l'objectiu es vegi modificat, però sempre considerant que l'anunci de l'estratègia respon a la sinceritat i a la veritat de qui la va proclamar al seu moment.

Crèdit polític

Humm, d'acord, sinceritat i veritat en política… Bé, a la POLÍTICA les compro, ara en la què campeja actualment ja em perdonareu però no les veig, i això fa que la desafecció sigui cada vegada més gran perquè ja no veiem que no es puguin complir les promeses, sinó que impertèrrits assistim a girs radicals, de 180 graus, davant flagrants mentides.

Naturalment aquest desvergonyiment no és patrimoni d'una única formació política o del seu representant. Tots practiquen l'engany amb més o menys èxit i/o, diguem-ne, finor. Però toca qui toca i avui el protagonista ha de ser l'ínclit (no tindrà queixa de l'adjectiu) President del Govern, Pedro Sánchez Pérez-Castejón, que passarà a la història per haver exhumat el cadàver de Franco, segons diu. La història en parlarà, sí, però em temo molt que posarà més èmfasi en les mentides que, abans i després d'accedir a la Prefectura del Govern, va protagonitzar.

Ja ho saben, són arxiconegudes i resulten ja avorrides per reiteratives. Només un succint i extractat recordatori: la de no dormir si pacte amb Iglesias, de pactar amb Bildu ni parlar, dels indults ídem d'ídem, allò de Catalunya va ser una sedició de llibre, etc, etc etc. No segueixo perquè l'objecte d'aquestes línies no és plasmar el llistat que l'hauria d'avergonyir.

Parlava del crèdit, d'això que, almenys per a mi, ja està desposseït l'actual llogater de La Moncloa. Però és que la conclusió és que aquí mai no passa res, el Banc en fallida continua oferint crèdit malgrat els impagaments i la nostra memòria és tan de piscifactoria que tornem a rentar la papereta del vot i…”pelets a la mar”

Ja et dic, Pere, estigues tranquil que no ets l'únic. Tant de bo fossis l'últim, això sí.