Sense remei

I dic jo… que tal sembla que això de la independència de Catalunya no es prengui degudament de debò per la classe política catalana. (uisss, anatema!). Però és que no hi ha remei. A la mínima ocasió li falta temps per dedicar-se a tirar-se els trastos al cap.

De traca

Semblaria comprensible, no sé si lògic o natural, que aquells partits que no estan per la tasca confrontessin posicions amb què sí que advoquen perquè Catalunya es converteixi com més aviat millor en Estat independent, i fins i tot camisessin els uns i els altres a la grenya retraient-se actituds i declaracions , elevant tons i passant-se de frenada, cosa a què ens tenen ja acostumats. Se'ls perdona. Res més normal en una democràcia que plantejar posicions diferents i lluitar-hi en bona lid, si pot ser en el marc de la discussió política parlamentària, que per això s'asseuen a l'hemicicle.

Ara que… l'espectacle que, dia rere dia, s'entesten a oferir-nos les formacions que tenen a gala l'independentisme és de traca. Esquerra Republicana de Catalunya i Junts per Catalunya no deixen passar l'ocasió per desacreditar-se mútuament, mentre la CUP s'ho mira pacient i enarbora la bandera de la puresa indepe.

Partits i les seves cúpules

De vegades penso que els partits polítics tenen a veure poc amb les cúpules dirigents. És clar que cal una organització per gestionar les activitats polítiques i això implica que les persones estiguin al capdavant i en elles, però massa vegades les seves actituds disten molt del camí que semblaria lògic portar per arribar als objectius programàtics. O potser ha de ser així, que la política té aquestes contradiccions, que la lògica no té perquè imperar. El partit és una cosa, la seva ideologia una altra, el programa un altre i els actors, això: actors que interpreten el paper que toca.

L'enroc partidista i la manca d'unitat deixa sovint ojiplàtics els electors que s'emboliquen a l'estelada i no entenen com es poden perseguir els fins que es declaren sense la unitat necessària de les forces independentistes. Així no, diuen molts. I crec que tenen raó.

Determinats polítics estan entossudits que la desafecció de la ciutadania no només no s'aturi, sinó que la porten en volades pel pendent avall i l'empat tècnic al·legat per uns o l'escassa avantatge argumentada per altres s'està demostrant ja inexistent. I parlo de Catalunya perquè ara toca, però s'estengui l'opinió a la resta de l'Estat.

Jo sí que hauria vingut

La presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, suspesa de les seves funcions recentment per la Mesa parlamentària, va protagonitzar dimecres un fet que, això segur, ha suscitat una àmplia polèmica als mitjans de comunicació (no tanta als catalans), i retrets per part de membres d'altres formacions independentistes, i fins i tot del mateix Junts.

Jo hauria preferit que l'acte d'homenatge a les víctimes del terrible atemptat del 17A hagués estat immune al pim pam pum i al politiqueig, però què va! Fins i tot al minut de silenci cal incordiar amb les reivindicacions, quan hi ha moments i llocs per demostrar-les i amb més organització i eficàcia.

Si Borràs va parlar abans o després de l'acte amb el grup de boicotejadors de l'honrós minut és una cosa en la què no m'aturaré. Les explicacions posteriors són seves i respectables, però una vegada més aprofita l'ocasió per a la desunió. "Jo sempre vaig suspendre les meves vacances per assistir a l'acte", en clara al·lusió a l'absència de la seva substituta a la Presidència, Alba Vergés, d'ERC, és clar. Aquí ho portes!