I dic jo…que tant se val quina sigui la pregunta o el que hagis de preguntar si, al cap ia la fi, la resposta serà la que l'interlocutor tingui previst proclamar. No parlo de respondre el que ell vulgui, que això seria del tot legítim ja que li assisteix aquest dret, sinó que el trist de l'assumpte és que la seva resposta no serà de la seva collita, sinó cuinada pels altres. Per això la implantació d'un microxip taiwanès per no errar en les declaracions pot ser que vagi un “nà' i menys”.
Aquest és el drama dels polítics. O és el dels periodistes? Crec que qui pateix més aquesta situació que cada vegada estem més acostumats a veure a les entrevistes televisives o radiofòniques són els professionals dels mitjans de comunicació que, per molt interès que solen posar, veuen com els seus objectius no es compleixen. Ja no parlo de conèixer la veritat a través de les seves preguntes. Això ja seria demanar de la classe política un exercici esgotador i manca entrenament. Simplement es tractaria d'aconseguir que les respostes fossin coherents amb les preguntes i no els prenguessin els cabells. Aleshores, digui'm: vostè assistirà a la propera reunió del Comitè Executiu?. És clar que el nostre Partit té les estructures més democràtiques i hi confiem. Però assistirà o no? Ja li dic que el partit confia en tots els seus òrgans de decisió. No m'ha contestat la pregunta. Si, si, si el Comitè Executiu es reunirà com sempre passa en aquests casos i decidirà.
Batalla perduda
El periodista ja es pot esgarrapar a plantejar la pregunta fent voltes o amb fermesa ratlla a la mala educació. L'entrevistat (polític sobretot) passarà de l'assumpte i anirà a la seva, responent fidel a l'argumentari que va arribar al mòbil a les 7 del matí i que es té ben après per no enfadar les estructures del Partit. Allà tindrà les línies generals de la posició a prendre segons els temes que es preveuen candents per a la jornada. Si sorgís alguna cosa inesperada al dia ja es recorreria a les xarxes socials privades per “dirigir” les respostes.
D'aquesta manera resultarà que els brillants polítics acabaran sent aquells que millor sàpiguen sortir de les pressions periodístiques, esquivant les preguntes amb missatges convincents sense faltar per això a les exigències dels argumentaris. Tindré a veure si aquestes habilitats s'inclouen també a la carrera de Ciències Polítiques. Ho preguntaré. La RAE defineix l'argumentari com el conjunt d'arguments destinats principalment a defensar una opinió política determinada. Res a objectar a la definició (faltaria més) ni a la seva aplicació tampoc, però és clar que aquí, algú “passa” i algú “empassa”.
Pa o micro
També la perícia del periodista pot ser clau a l'hora d'assolir l'objectiu, però la insistència a obtenir la resposta d'acord amb la pregunta té un límit perquè, potser, aquesta persistència també pot tenir conseqüències negatives per a l'entrevistador que es deu a una empresa que us mana la nòmina mensualment. Admetre la “derrota” en aquests casos entra dins del que és comprensible, sobretot si es té en compte que no és fàcil trobar i/o mantenir una feina, i també és prioritari atendre les necessitats familiars. De manera que no es tracta aquí de desacreditar la professió (jo la vaig exercir malgrat alguns defensors de la titulitis), sinó de posar en solfa la gens agradable situació a què es veuen abocats ja massa vegades.
Com és sabut, el periodisme independent, o sigui el no dependent de grups empresarials concrets, és minoritari a l'hora d'obtenir quotes d'exhibició popular i, per contra, les pressions a les cúpules dels grups editorials, convenientment subvencionats, s'han produït, produeixen i produiran sempre en perjudici de la base piramidal. És curiós, però, que ni tan sols els “top ten” volen enfrontar-se a la tessitura d'haver de “plantar el micro” davant dels desaires de la classe política entrevistada. Ho podrien fer? Ells ja són a la cúspide, social i segurament econòmica també. Doncs no, ells tampoc.
Paciència ia continuar mirant el vol de la perdiu sense marejar-nos, que aquesta acció sobre la pobra au ja l'exerceixen altres.
