Una mala salut de ferro

I dic jo… que amb això de la salut no s'hauria de jugar, no us sembla? Al capítol de les dites i refranys hi ha nombroses sentències que tenen a veure amb el preuat bé que únicament sol valorar-se quan no en té.

La mala salut de ferro, que s'atribueix a aquells processos de malaltia en què el ferro és més protagonista i la manca la causa de l'anèmia té també la derivada de la seva interminable durada, malgrat els perjudicis, recaigudes, crisis i fases intermitents de neguit que fan presagiar el final, però que mai arriba.

I parlant de crisi, què dir de les que, dia sí dia també, tenen lloc al govern de coalició format pel Partit Socialista Obrer Espanyol i Unides Podem (Garzón també està per aquí, però, en fi, que no sé si el tenen molt en compte). Crisis que se succeeixen amanides amb majestàtiques frases i intervencions a l'inici de les mateixes en què els uns i els altres manifesten el descontentament i, en el cas d'UP, recalquen que el PSOE incompleix punts de l'acord d'investidura signat a l'ocàs del 2019. Alguna cosa inadmissible, que sí, intolerable.

Deslleialtat, però menys

Per descomptat que sí. No hi ha res més lleig que la deslleialtat davant d'un acord o compromís contret. Vaja, si el meu soci a l'empresa de botons els fabriqués vermells quan haguéssim acordat que serien verds, la societat es desfà. Si la meva dona s'assabenta de la meva deslleialtat faldillera inicia tràmits i a l'advocat que anem. Encara que no sempre passa així. Hi ha qui aguanta carros i carretes abans de prendre decisions que, a la llum dels mortals, seria lògic adoptar.

Hi haurà motius de gran envergadura i altura de mires honrades que, en benefici d'una governabilitat duradora, influeixin perquè no es trenqui la coalició. Quan això és així, cal apel·lar a la responsabilitat i aplaudir el gest, sens dubte. Abans de res l'honorabilitat de la funció política i els principis, diguem-ne, ¿superiors?

Qüestió de principis

Bé, en el tema principis tampoc no s'ha d'aturar gaire perquè la seva catalogació i importància va per barris. Ja se sap, ens acollim a la fase atribuïda a Marx (a Groucho, no a Carles) i practiquem el “Aquests són els meus principis, i si no li agraden en tinc altres” i tema resolt, que per això dels cops de volant i canvis de rumb la classe política ho broda.

Decideixi el lector quina de les crisis patides per un govern de coalició ferit té més o menys importància, o si alguna d'elles té o va tenir prou suficient com perquè l'aliança es fallís. A cadascú li dol la ferida que més l'afecta, és clar, però durant aquesta legislatura que ja finalitza hi ha hagut per a tothom.

Recordem l'assumpte Pegasus. Rufià, com a drac encabritat, deixava anar foc a la Cambra esquinçant-se les vestidures i amenaçant amb accions que, després es reduirien a un més dels espectacles pels quals serà recordat. La venda d'armes a Ucraïna i el posicionament de la part socialista del govern van ser dards a la línia de flotació de la ideologia podemita. Res de res. Una altra ferida que segueix sagnant és l'ocasionada amb els efectes de la coneguda com a Llei de només sí que és sí. Inacceptable, com us atreviu a corregir res! Mira queee…. Doncs el que hem dit: després de la tempesta sempre ve la calma. Em fa que tant una situació com l'altra perfectament planificades.

I baixant una mica a la realitat mundana ens podem deixar d'especulacions infundades i de raons d'alt nivell per explicar conductes que, a mi em sembla que com en molts altres ordres de la vida, obeeixen a raons més prosaiques. “Escolta, sí, que tot això està molt bé, protesteu i munteu el número, però aguanteu almenys fins poc abans de les eleccions, d'acord?, que és que encara tinc assumptes per resoldre”. Posats a especular infundadament em dóna el pressentiment que frases com l'entrecometa s'han sentit en despatxos de Direccions Generals, assessories diverses i en altres alts i baixos nivells a base de bé. Poderós cavaller, ja saben.