Terol existeix, el Grup Fernández resisteix (I)

I dic jo… també, que Terol existeix i que és una realitat incontestable que avala la geografia i el GPS que us ajuda a arribar. Amb aquesta convicció i moltes ganes de gaudir el Grup Fernández es va llançar a la visita. Bé és cert que alguna cosa minvada, ja que alguns dels seus membres van haver de desistir per temes de salut, aquells que cada vegada més es tornen habituals a certes edats: les nostres i val, que tampoc cal entrar en detall. El grup, malgrat catarros, luxacions i incidències diverses, va resistir.

En dos cotxes i quatre parelles s'inicia el viatge des de Lleida per coincidir a Anent (Saragossa) amb la cinquena del grup que, degudament sincronitzada, sortia des de la capital aragonesa. Tot bé, però com si es tractés d'un campionat de F1 calia entrar aviat a boxes i canviar de màquina per avaria abans d'arribar a l'extingit peatge de l'AP2. Petita disfunció de temps sobre els horaris previstos, però gens greu. A boxes, el BMW de Pepe ja rugia impacient per incorporar-se. De fet, Pepe va romandre impacient al volant tot el viatge, i això per què?

Anent, trobada i primera parada

La primera parada turística: Anento. El poble amb encant ens va rebre gairebé simultàniament els tres vehicles. El cel, que fins allà havia estat encapotat, es va obrir i el sol que estava anunciat ja no ens va abandonar fins a pondre's. Anent estava buit, perfecte per fer la visita. El bar, també. No buit de personal, que la noia que l'atenia, ser-hi estava, però com que era dimarts, havien buidat el rebost durant el cap de setmana i el camió d'avituallament no arriba fins dimecres Doncs això: a repartir el generós entrepà de truita de carbassó de Carme.

Anento ens va oferir els seus carrers costeruts flanquejats per les cases vestides amb flors i amb una neteja que un enyora en tornar a la ciutat. No vam poder visitar l'església perquè, segons sembla, els caps de setmana a Anento són esgotadors, de manera que els dilluns i dimarts allà no hi ha vida. Tot tancat. Desobeint les indicacions del guia, Jesús, que portava cronometrats la pràctica totalitat dels moviments del grup, es va decidir visitar l'Aguallueve, una bella font que fa plorar a la muntanya amb milers de llàgrimes, situat a 15 minuts del poble, on vam adonar de les càmeres dels nostres telèfons mòbils sense pietat. Al camí de tornada, verdes plantes, arbres centenaris i alguns fadriques (flora aquesta només coneguda pel grup).

Albarrasí, de cara al cel

La cita per menjar era a Albarrasí i fins allà es va dirigir el trio de cotxes a la recerca del restaurant que figurava al navegador del cotxe i que havia estat convenientment avisat del lleuger retard sobre l'horari previst. Prenem possessió del restaurant, Senyoriu d'Albarrasí, poc abans del límit, però Mamadou (el simpàtic cambrer senegalès que ens va atendre) es va encarregar de servir-nos un menjar molt elaborat i un arròs d'ànec considerable, en temps i forma.

La tarda estava reservada per a la visita a Albarrasí i he de confessar que aquest propòsit, després d'haver menjat i amb un sol de justícia, no és fàcil de complir; encara que el grup es va portar com se n'esperava i va assumir carrers i costes (molts i costeruts) amb alegria. Bé, siguem honestos i confessem que va haver-hi alguna que altra deserció amb la frase de “d'acord, nosaltres us esperem aquí dins d'una horeta”. Es diu el pecat, però no el pecador, vinga.

Anento i Albarracín quedaven enrere, i Terol, objectiu central del viatge, es convertia en el pas següent a complir. En ordenada fila i respectant escrupolosament les normes de la Direcció General de Trànsit, els tres camells motoritzats dels Reis de la màgia viatgera arribaven a la capital de Terol. Així com la sortida de Lleida havia tingut la seva incidència, no va ser menor la que es va presentar a l'arribada de Terol. Un accés tallat per obres i que semblava ser l'únic existent, ens obligo a fer un tour inacabable i no programat per la ciutat fins arribar a l'hotel El Mudayyan, al centre. Dutxa, tapes a la plaça Torico ia dormir. Demà serà un altre dia.

Continuarà…