La sequera política

I dic jo…. que el tema de la sequera és preocupant. Ja ho crec que ho és. Sobretot en aquelles zones de la península on es manifesta amb tota la seva cruesa i els percentatges de reserva als pantans revelen xifres paupèrrimes. Dic sobretot perquè convindrem que no a tot Espanya es pateix el mateix embat de la manca d'aigua als embassaments, la conseqüent sequedat de terres i preocupació per com emportar-se un got d'aigua a la boca.

No plou per a tothom

Si hi ha sequera el més normal és que sigui per manca d'aigua, i una de les raons fonamentals de la penúria hídrica és que no cau del cel, o almenys no suficientment. Que plou poc, vaja. Però quan parlem d'un territori de més de mig milió de quilòmetres quadrats, també podem observar que no totes les zones estan en les mateixes condicions. En alguns llocs el clima els ha estat més favorable, en altres potser hi ha influït la previsió, és a dir: la no previsió.

Així la coses crec que el més indicat seria, ja que compartim territori i Estat, col·laborar en l'equilibri entre circumscripcions pel que fa a la garantia de subministrament d'aigua. Però ja veig que això de les circumscripcions només es preveu a l'hora de comptar vots. Aleshores sí que compta el territori, “el seu” territori, l'únic important per al polític de torn i pel qual jura i promet treballar encara que després s'oblidi dels assumptes diaris i s'embranqui a anteposar la ideologia.

Principi de solidaritat

Avui, el Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic (que sí, que sí, que aquest Ministeri existeix) ens mostra una situació de sequera perllongada a les conques internes de Catalunya, la conca del Xúquer, la del Guadalquivir i conques mediterrànies andaluses. Això suposa un 17,1% de la superfície (dades de Desembre 2023). Bé, hi ha un 82,9 que beu i rega sense problemes. Què tal si apliquem el principi de solidaritat?

És clar que cal aplicar-ho, però no serà la meva estimada germana de Santander, ni tu que aguantes els meus rotllets epistolars, que viatgi setmanalment amb garrafes de 8 generosos litres per apagar la meva set. Més aviat qui es comprometés al seu dia a gestionar la cosa pública i va triar el noble art de la política per dur-la a terme ja hauria d'haver implementat les mesures previsores oportunes.

El polític actual s'entesta a buidar de contingut la definició de l'activitat que li dóna menjar. La política, dic jo, es basa en l'exercici del poder amb l'objectiu de garantir el bé comú de la societat, la presa de decisions adequades a dret i la distribució equitativa dels recursos, entre d'altres. Aquí no. L'aragonès diu que l'aigua de l'Ebre no es toca, el català que moltes gràcies a València però que, total, per a uns quants milions de litres amb vaixell doncs que no cal i, a més, qui paga la festa? Anys enrere, quan semblava que es podia trobar cert consens entre comunitats per posar en marxa amb garanties un Pla Hidrològic Nacional que contribuís a repartiments i transvasaments efectius, la política de chichinabo i ombliguera es va encarregar que fes aigües.

Política melicera

És una llàstima veritable que la classe política d'aquest país continuï posant per sobre d'altres coses el benefici personal o, sent generosos, el de la seva col·lectivitat més afí. No em referiré al tema estrella de l'amnistia perquè és tan evident que ja cansa, però m'avergonyeixo sentir-me representat pels que es mouen en política amb armes i bagatges que no són propis de tan noble activitat.

Penseu en macro i feu pedagogia, genial. Què tal si ens ocupem avui?