La casa sense escombrar

I dic jo…que l'un per l'altre i la casa continua igual de bruta. Tant és que és igual. Si estan uns al poder perquè són els uns i si són uns altres els que l'ostenten, doncs perquè són els altres. La casa de tots, on tots hauríem de respirar aire pur i honrat, fa olor de podrit per moltes promeses de regeneració que es facin des de qualsevol espai polític. Abans eren uns i ara en són uns altres. A fe que no són més perquè no poden desbancar els uns i els altres. Penós.

La corrupció que no cessa

I després d'aquest paràgraf enrarit i pessimista cal continuar, lamentablement, amb el desànim en observar com es van repetint els casos de corrupció a la classe política del nostre país. Un, de debò ho dic, voldria creure en l'honestedat del gènere humà i s'esforça per no posar tothom al mateix sac, però molt em temo que la ingenuïtat arriba a límits insospitats quan es tracta de posar l'esperança en els qui tenen opcions per manejar diners que no és seus.

Així doncs, cap garantia ofereix un Partit Socialista Obrer Espanyol que s'enfila al poder després que el Partit Popular pagui per la seva corrupció sistèmica. La regeneració promesa se'n va en orris novament. Semblaria que estem davant de processos cíclics que es repeteixen si possibilitat de fer-los front. I si parlem de corrupció detectada majoritàriament al si dels partits polítics que, fins ara, s'han anat alternant en el poder no és perquè no hi hagi desvergonyiment en les altres formacions. Només que no poden.

La llum i els taquígrafs que s'associen amb la democràcia aviat van quedar gens en aparèixer casos de corrupció “inoblidables”. Ja donem per fet que els règims dictatorials gaudeixen d'impunitat i de contrastada efectivitat a l'hora de manejar al seu gust l'erari públic, però es podia pensar que altres maneres imperarien, no? No, quines coses dic!

Suma i segueix

Així, només estrenar l'anhelada democràcia va aparèixer el cas dels Fons reservats, les acusacions al germà del vicepresident Alfonso Guerra, el cas Juan Guerra. El cas Roldan, amb un robatori d?uns 400 milions de pessetes de fons reservats i comissions per valor de 1.800 milions. El cas Naseiro, sobre el finançament il·legal del Partit Popular. Els sindicats tampoc no van quedar exempts. Es van jutjar membres de la UGT per la utilització de més de 18.500 milions per al finançament il·legal de la formació mitjançant la cooperativa d'habitatges PSV. El cas Malaia, un dels més grans de corrupció urbanística. Els ERO's a Andalusia. El cas Nous que va implicar el gendre del rei. El cas del 3 per cent a Catalunya, on també cal esmentar els casos ITV, i les imputacions a la família Pujol. El cas Gürtel, la Operació Púnica, etc, etc, etc…

Em deixo molts altres, ho sé. La llista és més llarga entre els que estan jutjats i condemnats, i els que es mantenen en fase de judicialització, alguns dormint el somni dels injustos.

I ara “Koldo”

L'actualitat posa ara damunt la taula les presumptes actuacions irregulars d'un personatge Koldo, que aterra en la política de la mà de sengles dirigents socialistes, primer del partit i després del govern. Un clàssic això del Koldo: xofer, guardaespatlles, home de confiança, avançada amenaçadora, estudis els justos. En fi, ja ho dic: un clàssic.

A l'òrbita i, pel que sembla, dominant la situació sigui per acció o omissió, coneixement o la falta d'aquest, destaca qui el va tenir a càrrec seu i el va llançar a la fama traient-lo de la vigilància del destap i pujant-lo fins al consell d'administració de una empresa de Renfe. L'exministre Àbalos ho té malament, encara que ha anat lliurant els cabells en el passat recent. Això del cas Delcy va quedar en res i tampoc res no es va saber de les raons del seu fulminant cessament ministerial. Ara cal decidir si estem davant del “cas Koldo” o el “cas Ábalos”.

Al final tots diuen voler agafar les escombres per escombrar les escombraries del proïsme i després es queda sense fer servir. La merda els arriba al coll.