Canonades d'amistat

I dic jo.., que corria l'estiu del 1975. Hi ha qui diu, sempre després d'haver tingut segons quines experiències, que voluntari ni per menjar. Nosaltres, com que just acabàvem de sortir de l'adolescència, i per allò d'intentar evitar que els militars ens enviessin a centenars de quilòmetres de Lleida, vam decidir anar a “complir” amb el Servei Militar de forma voluntària. Perquè sí, au! Ens convertim en Voluntaris de Juliol del 75, prestats a fotre canonades.

L´estació de Renfe de Lleida va ser el lloc de trobada. Allà ens vam conèixer els xavals que conviurien durant 20 mesos, primer al campament de Sant Climent de Sescebes, a Girona, i posteriorment a l'aquarterament d'Artilleria de Lleida, a Gardeny. Érem projecte de tot. Potencials perruquers, enginyers, funcionaris, agricultors., agents dassegurances, banquers, etc, etc. El destí estava per decidir-se, però el que estava clar és que el més immediat era posar-se el vestit de feina i ocupar les lliteres del campament durant el càlid estiu del 1975.

Temps perdut, amistat guanyada

Avui la “mili” és només un record. Aquell que actualment vol formar part de les Forces Armades ho fa de forma veritablement voluntària i professional. El nostre va ser un voluntariat forçós i per a alguns una pèrdua de temps, concretament de dos anys de joventut que haguessin pogut dedicar-se a altres menesters. Altres no pensen igual i és possible que obtinguessin algun benefici d'aquell temps de convivència. Hi ha gustos per a tot i són del tot respectables.

Però el que és innegable és que un resultat positiu d'aquella època si s'ha produït, i la demostració més palpable és la ininterrompuda convocatòria per al dinar de germanor que sempre ha estat atès, excepte el període COVID que va suspendre tota activitat social. El fruit de 20 mesos d'embaràs militar és l'amistat que avui perdura.

Es va complir divendres passat la 46 trobada dels voluntaris del 75, pertanyents al Regiment d'Artilleria de Campanya número 21 de Lleida, comunment anomenat RACA21. Va ser en un dinar, com és tradicional, en què ens vam congregar un total de 18 “artillers” i sí, perquè negar-ho, recordem en les nostres converses episodis d'aquells mesos a la caserna de Gardeny, anècdotes amb companys i amb comandaments. Aquell sergent xosco que…, aquell tinent que li donava al…, aquella guàrdia amb la boira de nit…

És normal que sorgeixin els records i s'intercanviïn sensacions viscudes, però ja, a hores d'ara, en què tots (o gairebé tots) hem passat a engrossir la nòmina de l'Estat i rebem la nostra pensió de jubilació més gran o més petita, els temes de conversa solen girar al voltant de la família creada, els néts que reclamen la nostra atenció diària i les “fetes” laborals que hàgim pogut protagonitzar en els anys pretèrits. ¡Ah!, sí, també es parla del ronyó, del fetge, del colesterol, del cor, la hipertensió i tota mena de mals que ens envolten.

Es parla de tot, ia l'ambient s'hi respira un cert aire d'incredulitat sana. Com és possible que després de 46 anys seguim ferms atenent la convocatòria? A veure si en tindrà la culpa la formació rebuda a Gardeny. No ho crec.

A l'ordre de trucada

Estar un al costat de l'altre, compartint taula i estovalles cada any al mes de març, només és possible gràcies a la íntima i fèrria voluntat de cadascun de nosaltres que, no se sap com, tenim establert un vincle d'amistat i la necessitat de , almenys, fer-nos una abraçada anual, una canonada de confeti que demostra l'alegria del retrobament. Tots ens volem veure, però sempre hi ha algú que s'encarrega de cohesionar el grup i carrega amb la tasca de convocar i insistir. És de justícia reconèixer la tasca de l'artillero Eduard Segarra (què dic artiller, si va arribar a sergent l'oncle)

El pas dels anys fa efecte en tots nosaltres, en major o menor mesura. Lamentablement hem d'aixecar la copa per brindar per aquells que ja no ens poden acompanyar, i així ho fem per recordar-los.

Ens veurem el proper any. Abans del març és possible que algun dinar pantagruèlic ens reuneixi alguns a la torre de Miquel, allà pels confins d'Alcoletge, però la cita del dinar del 2024 ja està agendada.