La llarga agonia dels peixos

I dic jo… que de vegades hi ha frases que resulten evocadores i aquest podria ser el cas de “la llarga agonia dels peixos” que protagonitzés Joan Manuel Serrat l'any 1970. Recordant el títol d'aquesta pel·lícula de Rovira Beleta apareix associada de sobte la situació, segons el meu parer agònica, en què es troba el president del Govern d'Espanya, Pedro Sánchez.

És difícil comprendre el perquè, després de tot el que s'ha descobert els últims dies, el president del Govern ja no va prendre les de Villadiego. No cal dir que per molt menys, presidents i/o figures rellevants de la política europea van dimitir dels seus càrrecs per escàndols de més o menys importància que afectaven la seva persona o el seu govern (Boris Johnson, Berlusconi, François Fillon, i un llarg etcètera).

Ignorants, que no ingenus

Partint de la ignorància que un posseeix, però exempt d'ingenuïtat, em cal pensar que la resistència a l'abandonament només es deu al desmesurat anhel que el caracteritza de mantenir el seu lloc contra vent i marea; atresorar-les com a or en drap, en sendes, masclistes, obscenes i menyspreables enregistraments.

Cal veure el que declaressin en seu judicial la setmana que ve Koldo i Àbalos. Jo estic convençut que Sánchez ja ho sap.

Nosaltres no, però ell sí. La seva debilitat davant del que fos el seu secretari d'organització no ve d'ahir, com tampoc no és creïble (almenys per a mi no cola) que la decepció personal davant els comportaments dels seus dos números dos del partit hagi sobrevingut d'improvís. Ha fet un any dels cinc dies de reflexió que Sánchez es va prendre. El que he dit: per mi que l'olor de podrit ja li arribava llavors.

I tu més!

Vagi per davant que aquest comportament i la resistència poltronera no és patrimoni seu, i la corrupció tampoc no és ara atribuïble exclusivament a l'esquerra, com no ho és únicament a la dreta. Per desgràcia la política està trufada d'elements que se'n serveixen en benefici propi i el menys important és la ideologia que diuen defensar. No obstant això, sembla que cada vegada és més evident l'obscenitat que aparegui la corrupció a l'esquerra que a la dreta, on, com el valor a la mili, es dóna ja per suposada.

Ara s'entra en el període d'estratègia política per trampejar el temporal i procurar que els danys a la flota siguin els mínims. Un dels mètodes més vells i estesos és el del “i tu més” que els polítics (també tertulians i opinadors) practiquen sense cap mena de rubor, com si recórrer a la retroactivitat en el calendari disminuís en alguna cosa la gravetat dels fets de l'actualitat. Decebedor. Entre altres raons perquè encara estan segurs que amb això convencen la ciutadania de no sé què i la presa de pèl es practica amb impunitat. Llàstima que això últim no estigui reflectit al Codi Penal.

Mala peça al teler

Això és el que té Pedro Sánchez davant seu. No seré jo qui li desitgi el pitjor, políticament parlant, és a dir, la dimissió per ser un corrupte. Entre altres coses perquè no tinc elements per jutjar-lo ni és aquesta la meva funció. Tot i així ho veig més fora que dins.

Els qui estan dia a dia atents a l'actualitat política amb els seus mitjans de comunicació, i premen l'esdevenir i el futur de les diferents opcions polítiques del país coincideixen que “la seva” situació és insostenible. Que això es digui des de la premsa crítica per sistema no seria gaire greu, per esperable. El que ja és més inèdit és el progressiu desmarcatge que mitjans sempre afins estan demostrant als seus titulars, cròniques i editorials. Tot això si comptar amb el continu funambulisme que ha de practicar amb els seus socis de govern, famolencs i insaciables.

Hi ha coses que són indefensables (avui i ahir) i algun tertulià/a televisiu i radiofònic se les veu i se les desitja per alçar el cap,