La tornada de la corrupció

I dic jo… que no és la primera vegada que escric en aquesta vitrina de comunicació sobre la corrupció. Em temo molt que no serà l'última perquè la cantarella del comportament humà desviat de l'ètica i l'honradesa no cessa. Si intercalo el terme cantarella és perquè, entre les moltes definicions que es poden trobar sobre la corrupció, m'ha impressionat en gran manera la que en va fer l'escriptor Juan José Millás relacionant-la amb el món de la música, en una de les seves recents intervencions a la Cadena SER.

Diu el periodista i escriptor valencià que la corrupció és com la tornada de la vida ciutadana. Superb! No em diguin que no. És una comparació, per a mi encertadíssima, que ens presenta aquest comportament com una cosa recurrent i, per desgràcia, sense solució de continuïtat.

Una musiqueta recurrent

Al llarg de la vida., i més concretament de la vida pública els protagonistes de la qual són la classe política encarregada de pilotar la nau econòmica i social d'una comunitat, apareix sempre algun cas de corrupció. Com en una cançó que s'estructura a base d'estrofes que podrien comptar molt bé el desenvolupament de la vida en societat, amb els seus avenços, progressos, millores, virtuts i defectes, etc. i la tornada que apareix sistemàticament.

Estem d'acord que hi ha cançons bones, altres menys bones i veritables bodris musicals que més valgués que no haguessin vist la llum, però és llàstima que una cosa tan menyspreable com la corrupció i això de ficar la mà a la caixa s'assembli a una de les més belles arts.

Sigui per bé o per mal, d'una cançó solem recordar-nos de la tornada. És el que queda en la consciència col·lectica i pel que identifiquem el seu autor o autors i la totalitat de la cançó. Del que antecedeix desprendran amb rapidesa que m'he de referir a un dels perquès la política i els seus subjectes actius estan tan injuriats i tan desacreditats.

No paren d'introduir la tornada a la cançó de la vida que ens canten, de vegades amb sons suaus i agradables dignes dels millors intèrprets; i d'altres amb estridents notes que mostren la imperícia, si no la total negació, a l'hora d'exercir les funcions per a les quals van ser elegits.

S'afanyen a escurçar les estrofes i entonar la tornada, cantant-ho als seus contraris amb grans mostres d'alegria, cosa que també ens hauria de posar vermells però que igualment correspon a la naturalesa humana, més pròpia d'alegrar-se de les desgràcies alienes que lamentar-les i coadjuvar a la seva eradicació emprant, almenys, una mica de solidaritat.

Música de la dolenta

Perquè els casos de corrupció són una desgràcia, sí. Ho haurien de ser en primer lloc per a aquelles formacions que s'hi veuen immerses perquè alguns dels seus membres els avergonyeixen. No tallarem pel mateix patró tots els polítics, però sí que caldria exigir una mica d'empatia i complicitat entre les forces polítiques en lloc de posar en marxa ventiladors que no fan més que enfortir la tornada d'una música que sona tètrica.

És com quan al futbol ens alegrem més que ensopegui, quan no que perdi, el nostre equip rival que el dels nostres colors. No tenim remei.