La Democràcia i els Partits

I dic jo… que encerta Ramon Cotarelo quan defineix els partits polítics com “tota associació voluntària, perdurable en el temps, dotada d'un programa de govern de la societat en conjunt, que canalitza determinats interessos, i que aspira a exercir el poder polític oa participar-hi mitjançant la seva presentació reiterada als processos electorals”.

En pro de la pluralitat

En Democràcia, penso que l'estructuració de la vida política mitjançant la creació i l'existència dels partits polítics és, no sols desitjable, sinó necessària. Conformen l'espectre plural organitzat d'una societat que, alhora, és plural i requereix organització. Si, a més, aquests fan les seves funcions en un terreny de joc amb regles democràtiques ens estem apropant a la perfecció. Gairebé que podríem començar a tancar el cercle.

Però és sabut que la perfecció no existeix. És, en tot cas, un anhel perseguible i digne d'aconseguir, que compta amb massa pals que es troben al llarg del camí i que es col·loquen intencionadament i malèvolament a les rodes de la bona fe. És a Winston Churchill a qui se li atribueix la frase de “la Democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics”.

Estant d'acord amb aquesta afirmació del germà Winston, no és la meva intenció en aquest escrit aprofundir en les bondats i les maldats d'uns sistemes polítics o d'altres. A més de la meva incompetència per fer-ho, crec que em faria temps excessiu i el meu objectiu és parlar del sistema democràtic que s'aplica als partits polítics. De la democràcia interna.

Estructures democràtiques

No hi ha partit que no apel·li als diferents òrgans de govern creats a la seva estructura per assegurar que tota la seva activitat està garantida i avalada pel segell democràtic que els confereix l'organització i la presa de decisions generades en aquests òrgans (Comitès Executius, Federals, Juntes de tal, de quina… etc)

Sí, després hi ha les assemblees, que són sobiranes, però també susceptibles que la tòfona hi nidi i treballi silenciosament i encertadament. Hi ha dies en què, de forma sobtada i amb cert ensurt ja força pesat, em ve a la memòria l'empat assembleari que ens va oferir la CUP amb aquests 1.515 vots a favor i 1.515 en contra, a l'hora de decidir sobre la investidura de Artur Mas. I no ha passat res. Bé, ens la van colar però què. És igual. Eren raons polítiques. Una mica d'incredulitat em sembla més que lícita, oi?

Crec en la Democràcia, en les seves bondats i en la seva necessitat, com crec en tots els organismes i institucions constituïdes sota un ideari honrat, ètic, fraternal, solidari i tendent a la millora de les condicions de vida de la humanitat, però ja em costa més creure en nosaltres. No us penseu, hi ha dies que ni en mi mateix.

Lhome és el problema. És l'home qui fa bona o dolenta una institució. Aquest mateix home, (o dona, que ja portava dues al·lusions exclusives, vinga) aquest dic, que va dissenyar el partit, sigui quin sigui, i que representa la grey que el conforma. Som nosaltres els que pervertim el sistema posant al davant l'ambició i deixant que aquesta es converteixi en cobdícia.

Treu-te tu que em poso jo

No tinc cap dubte. Als partits polítics és més convenient estar alerta davant els moviments dels teus companys de formació que davant les accions dels adversaris polítics. La fletxa enverinada es dispararà a i des de casa teva. I, a diferència dels dards que llancen els partits contraris al teu, no l'hauràs esperat i serà impossible esquivar-la.

No diguem ja, si el que porta l'arc a la mà és el número (dic jo que… el 5) a la llista electoral i tu ets el 4. No te n'adonaràs perquè, a més, perquè es vegi menys, hi haurà guardat l'arc, que engruixa molt, i disposarà d'un esmolat punyal amb què arruïnar la teva imatge per avançar-te amb un “treu-te tu que em poso jo”.