I dic jo…que menuda cara de ximple se t'ha de quedar quan sents: okupat (i amb k) en veure que la clau de la porta de casa teva ja no l'obre i que, davant els cops d'artells, adverteixes que algú està a l'altra banda disposat a riure's de tu a partir d'aquell moment, ia cagar-se en els teus drets, aquells de llibertat pels quals potser vas haver de córrer davant dels grisos ja fa uns quants anys.
Dificilíssim acceptar la que et ve a sobre. La maleta que va sortir per a unes curtes vacances descansa ara al replà sense dir res. Si pogués ho faria també reivindicant menys meneos, i el seu lloc relaxat a l'armari de l'habitació blava. Ja t'he dit, Esteve, que havíem d'haver posat l'alarma. Paquita també al·lucina i la seva cara de sorpresa ofereix diferents gestualitats canviants en intervals de microsegons, alhora que els seus ulls comencen a tornar-se vidriosos. I ara que fem? Doncs trucar a la policia, això és el que hem de fer. No ploris. Truca a la teva germana i digues-li que vas amb la maleta, que segurament aquesta nit la passarem a casa seva. Vaig, vaig. Ai Déu meu, si ja ho sabia jo. Per què ens havia de tocar a nosaltres!
Pelegrinatge judicial
Doncs sí, una veritable i indesitjada loteria. Aquesta és la situació que ha tocat a la nostra imaginària parella que, a partir d'aquest moment, començarà a viure un calvari judicial, interposant denúncies i lluitant contra els terminis d'una Justícia incomprensible, lenta, burocratitzada i ecpàtica. Davant d'aquestes situacions, que cada cop són més moneda d'ús corrent, la primera sensació que apareix és la d'incredulitat, perquè costa de creure que és molt possible que estiguis un parell d'anys sense poder accedir a casa teva ja que algú va decidir forçar el pany de la porta, canviar-lo per una altra i quedar-se al teu menjador, tan ricament, a veure-les venir.
I és que la Llei no s'afanya perquè recuperis allò que és teu i no t'ho posa gens fàcil. Qui ha de córrer ets tu, que disposes de 48 hores perquè la policia pugui desallotjar els usurpadors sense ordre judicial. Però és clar, és que tu vas arribar el dia 3 i els okupes van entrar el dia 1 i, a més, amb un menor i ho poden acreditar amb el rebut d?una pizza que van demanar a domicili. Hauràs d'interposar una demanda ja sigui per la via civil o per la penal. La Justícia donarà als okupants 5 dies perquè aportin documentació fefaent sobre la propietat de lhabitatge en qüestió. En fi. El que he dit: “plets tinguis i els guanyis”
Ocupat i okupat
Porto utilitzant la lletra k a la paraula de manera genèrica, però no és just. El fenòmens de l'ocupació no és nou i respon a diferents causes, algunes dignes de ser traslladades al debat i d'altres directament rebutjables. A nivell popular el terme s'ha encunyat amb “k” i així és percebut.
Els moviments que promouen aquestes accions s'hi identifiquen, així es presenten i actuen amb criteris de micro-societat autogestionada per reivindicar i ocupar espais l'ús dels quals ha estat abandonat, per exercir activitats de diversa índole, majoritàriament culturals. També aquí entra en conflicte la violació del dret de propietat, però no hi ha dubte que parlem d'ocupacions diferents.
Res a veure amb l'ocupació d'un habitatge habitual o el que ho serà en poc temps perquè encara no estigui acabat. Mentre que en els casos “k” els perjudicats solen ser entitats o societats diverses, quan concorre la “c” qui en pateix les conseqüències són persones de carn i ossos, famílies senceres amb nens exactament iguals als que van arribar amb els pares ocupants.
Pensem per un moment en el neguit que s'ha de produir en una persona que sap que, ocupant el seu habitatge, també estan ocupant i violant la seva intimitat. El calaix on guarda aquestes fotografies, l'armari amb la roba, el sofà del menjador, els objectes personals, els més íntims i els menys íntims. Tot.
És empetitir-se a poc a poc i sentir-se indefens davant allò que és impossible de creure. O, per contra, encoratjar-se i anar a la brava en pla Rambo amb el ganivet entre les dents, i conquerir en dura batalla la casa que és teva. Però no. Recorda que corries davant dels grisos reivindicant una societat justa, en la què imperés el respecte als drets individuals i la violència fos bandejada. Tu ets una persona de bé.
Vergonya política
Aquells que estan cridats a legislar, els que van ser votats després de proclamar als quatre vents intencions i reformes, els que ocupen (vegeu que evito la k) sengles escons del Parlament crec que han de sentir certa vergonya quan els arriba la notícia de casos semblants al de la imaginària parella del primer paràgraf. Però un no diu a l'altra: Per descomptat ja podríem haver fet alguna cosa més perquè això no passi no? Ja, sí, però és que la conjuntura sociodemogràfica del país requereix mesures estructurals que implementaran nous models a què hem d'estendre. Ah, és clar, tens raó com tenim allò nostre?
Davant la política ideològica que, inevitablement transcendeix en les mesures que els governs duen a terme, cal una micropolítica que entengui de les realitats més properes. Posats a sobredimensionar els equips governamentals amb carteres de tots els pelatges potser seria oportú crear el Ministeri del Dia a Dia.
