La ira de Nadal

Ja és aquí el Nadal. Estava disposada a entrar a l'ascensor que accedeix a la plaça de l'Escorxador, beneït sigui, perquè t'evita pujar les escales quan vas carregada i te les evita també quan no hi vas. En aquesta ocasió jo pretenia baixar, és a dir, no tinc cap excusa vàlida.

A la porta de l'ascensor esperava una dona, crec que d'edat avançada, no n'estic gaire segura, perquè portava la màscara fins a les pestanyes, però pel port i la veu, calculo que havia de rondar els setanta-cinc (vaja, més o menys com jo, però a gust en el paper de vella). Portava un carretó de la compra blau marí, brut i deteriorat, i les sabates, de taló pla, com el carro: bruts i deteriorats. Però juro que el seu pentinat “de rul·los / cardat”, de cabell blanc com la neu, lluïa tan perfecte que semblava que Maria Antonieta li hagués deixat la perruca. Quan l'ascensor, que segurament havia trucat ella, estava arribant, em va mirar (meitat ulls, meitat mascareta) com si m'estigués increpant, i em va cridar:

-Ei, jo baixo sola!

-¿Per què? –Li vaig respondre.

-Perquè sí! –furibunda-.

Fins que la porta no es va tancar als meus nassos, no vaig saber reaccionar. En realitat, durant uns segons no vaig saber per què volia baixar sola, ni per què estava tan enfadada amb mi. Fins que vaig caure. Era per la màscara! Jo no portava mascareta; era un perill errant, pretenia entrar a l'ascensor sense protegir-la de la bestiola. M'haurien de tancar per atemptar contra la seva vida i voler deixar els seus fills sense mare i els seus néts sense àvia (segur que era vídua, tenia ulls de vídua). Al cap d'un minut, vaig recuperar l'ascensor. És clar que és més prudent portar màscara, i més en un ascensor, però aquella agressivitat, aquella mala llet…ho podia haver dit d'una altra manera. M'hauria posat la màscara, és clar.

Estava rabiosa. La ira, una ira light, gràcies a Déu, m'ataca sovint, darrerament, i, per descomptat, sempre penso que amb raó. La ira em demanava venjança. Em venjaria d'aquella dona bruta i malhumorada. I de quina manera em podia venjar?, li vaig preguntar a la ira. I em va contestar.

 Tot això ho vaig pensar mentre baixava -un horror el que corre el pensament quan ens posseeix la ira-. Doncs això, així que aterrés l'ascensor a la plaça, començaria a córrer després de la vella (ara ja era “la vella”). No podia caminar gaire lluny. L'abordaria i li diria una cosa així com: “Vostè es morirà de Covid abans que arribin el Nadal, so fastigosa”. Ai, quin plaer tan morbós ha de donar dir a algú una cosa així! Tu ja saps que això no passarà, però l'ensurt que pegues a l'interfecte, en aquest cas interfecta, ja no s'ho treu ningú.

Es van obrir les portes de l?ascensor. Vaig sortir disparada, mirant en totes direccions. La vella havia desaparegut. No podia ser! Aquella dona era incapaç de córrer tant en uns segons! Res, no n'hi havia ni rastre. Em vaig quedar paralitzada, sense saber per on tirar, després una mica atordida, i al final, tan marejada, que vaig haver de seure a l'últim esglaó de les escales que no havia volgut baixar.

A poc a poc em vaig recuperar i vaig sentir el cos molt més lleuger, tant que els buits que havia ocupat la ira estaven, ara, plens de plomes que em pessigollejaven per dins el cor, l'estómac, els pulmons, el fetge, com si m'haguessin plomat dins del cos una gallina de corral. Vaig arribar, per uns instants, a la brillant conclusió que la ira és una gallina de corral i que, per vèncer-la, simplement cal plomar-la.

La qüestió és que em vaig oblidar del tot de Maria Antonieta (ara, ja era “María Antonieta”), i me'n vaig anar tranquil·la i de bon humor a comprar els meus regals de l'amic invisible a un xinès. Aquest Nadal havien de ser especials, com tots.

A la tarda, vaig tornar a sortir, perquè aquest any, al xinès hi havia molt poques coses que no passessin dels deu euros. De tornada a casa, per l'avinguda Catalunya, em vaig fixar en un grafit que havia d'estar pintat recentment, en una porta metàl·lica. Era força distòpic (ara, allò distòpic està de moda, el que ens faltava). Resava així: “LA NOVA RELIGIÓ: LA IRA”, i rematava l'anunci amb “UN MÓN MORT”, i de fons, una sinistra calavera i brotxades en vermell i negre, tot molt apocalíptic.

Mira, que em va fer pensar en el que m'havia passat al matí amb la Maria Antonieta. Tot allò em va semblar un missatge, perquè “el nadal és màgia”, no? Qui em diu que les plomes que vaig sentir a dins no eren les plomes de la gallina de la ira, sinó les de les ales d'un àngel? Qui diu que tot el que vaig viure no va ser un petit, humil i quotidià miracle?

El cas és que vaig passar la resta del dia inundada d'una pau que espero que duri. Almenys fins a Reis.