L'intel·lectual però idiota utilitza la paraula democràcia quan les actuacions polítiques li convenen i la paraula populista quan no li interessen. És un perill el fals erudit que es considera erudit. Nietzsche cridava aquest tipus de persones filisteus, és a dir incultes i hostils cap a la cultura i l'art. Utilitza molt el sofisme, ja que es recolza en arguments falsos amb l'aparença de raonaments veritables, per imposar el seu criteri als de la majoria. Per a una millor entesa de la realitat i no distorsionar-la, hem d'acceptar primer que el nostre coneixement dels fets i del món és fonamentalment parcial i que sempre hi ha altres éssers humans amb millors coneixements que nosaltres.
El feixisme
Hi ha certa confusió en la utilització del terme feixisme i termes relacionats com totalitarisme, dictadura, despotisme, tirania, autocràcia, etc…El que és important en aquest cas són les accions i no les etiquetes. Un feixista és algú que parla en nom del poble i el dirigeix sense importar-li els drets de les persones i és capaç de fer el que calgui, incloent-hi la violència, per aconseguir els seus objectius.
El feixisme sedueix el públic eliminant l'oposició, fins i tot admetent no ésser estimat. S'aprofita de l'energia d'homes i dones amb una sensació d'enuig amb la societat en què viuen per perdre una guerra, perdre una feina, per problemes econòmics, per suposades humiliacions, o una sensació que el seu país està en crisi i en franc declivi. Com més grans siguin les bases per al ressentiment més facilitat per als líders feixistes per aconseguir adeptes.
En lloc de les dictadures monàrquiques o militars que s'imposen a la societat des de dalt, el feixisme pren la força amb seguidors des de la base, des del poble, que està enfadat. El feixisme rarament penetra bruscament a la societat. Comença amb un perfil molt baix amb petites agressions polítiques i de carrer que en no obtenir resposta van incrementat la seva intensitat i aconsegueixen anar guanyant terreny. El que converteix un moviment popular en feixista no és la ideologia, sinó la voluntat de fer servir tota la força necessària incloent la violència, per aconseguir la victòria i el comandament sobre el poble. Es produeix un assalt als valors democràtics aprofitant les misèries i desgràcies, laborals i socials, d'amplis grups comunitaris, sent utilitzats aquests sense que emocionalment hi hagi una preocupació pels drets i problemes d'aquestes persones. La nostra temptació és de tancar els ulls i esperar que passin aquests períodes fins a l'aparició de nous períodes il·lusionants, però la història ens ensenya que el pitjor està per esdevenir si no actuem i que ens hauríem de revelar i lluitar per la supervivència de la llibertat i defensar la justícia social i el progrés.
Tolerància 0?
La democràcia pot tolerar enemics? Deu una societat que ha estat escollida per ser tolerant, ser intolerant amb la intolerància? Un ha de ser escèptic davant de l'escepticisme i no hauríem de ser només observadors de fets que posen en perill la democràcia i la llibertat. Hi ha certs riscos que no podem arriscar a assumir-los; no obstant això, hi ha altres riscos que no podem arriscar no prendre'ls. Hem de viure en el present i el futur, no en el passat a costa de la memòria de les accions dels que ens van precedir. Sens dubte, no oblidant aquest passat i traient-ne conclusions per defensar i consolidar la democràcia. No podem progressar si les persones no ens adonem i reconeixem que necessitem el talent dels altres per canviar el rumb i planificar el futur. Com a persones en evolució, tenim l'obligació essencial de trobar propostes creatives, renovadores i ètiques que permetin créixer i millorar.
L'ambició desmesurada de poder i diners de l'ésser humà sempre ha perjudicat l'interès col·lectiu de la societat. Necessitem la prevalença de valors en comptes d'antivalors. El que hauria de diferenciar una nova època que consolidés la democràcia i que ens tragués de la crisi actual, que de moment no entreveiem, és un canvi en els valors predominants avui, perquè la societat assoleixi més benestar en tots els sentits.
El banquer i el pescador
I per acabar comentar dues paradoxes, la del progrés i la de l'elecció, exposades en un breu conte: “Un reeixit banquer americà passava les vacances a Grècia i un tranquil i feliç pescador el treia a navegar i pescar en un petit vaixell. Van parlar dels beneficis econòmics que tenia amb aquest petit negoci. El banquer va proposar al pescador muntar una empresa per als turistes i li va fer veure que podria multiplicar per molt els ingressos. El pescador va reflexionar i li va comentar: jo ja vaig trobar el que m'agrada i precisament faig el que ve a fer a Grècia des de tan lluny perquè està cansat i estressat de la seva feina.”
La democràcia estaria tant en perill com avui si una gran part la humanitat entengués i interioritzés els missatges d'aquesta història entre el pescador grec i el ric banquer americà? L'home necessita tanta ambició i tanta fortuna que el porta a prendre totes les accions necessàries, ètiques o no, per a la recerca i preservació de tanta riquesa material? El desig i l'adquisició d'aquesta quantitat és de poder, posa en perill la democràcia i fins i tot la destrueix, propiciant encara un desig més gran d'acúmul de béns i domini econòmic. No podríem viure millor i més tranquils d'una altra manera menys materialista i alhora consolidant la democràcia que percebem en perill?
Avui dia es disposa de moltíssimes opcions i es prenen massa decisions en curts períodes de temps, però hi ha molt poc temps per reflexionar i fer allò realment important; i això en un món on preval l'avarícia i la recerca desmesurada de diners, perjudica el progrés democràtic. El conte del pescador i el banquer també ens apropa al “principi de simplicitat voluntària”, que emana del pescador, molt necessari de vegades per ordenar-nos i per al perfeccionament del nostre pensament.
Malauradament, encara que no m'agradi, penso que només el temps i l'anàlisi del passat ens donarà respostes, perquè nosaltres som incapaços d'anticipar-nos per oferir respostes i actuacions.
