El mal endogen

Senyories, comparec davant vostre amb la finalitat de justificar la, segons la seva apreciació, meva manera de ser i procedir. Sostenen que jo sóc el mal, que ho encarno. Des de la seva estrada, amb la prepotent autoritat que se suposa els atorguen les punyetes que els revesteixen i la diferència de nivell que ens separa, d'alçada a la sala, dic, em retrotreuen, inevitablement, al principi dels temps, quan la supèrbia i el fanatisme es van imposar a la raó.

Enemic públic

Vostés s'omplen la boca i promouen amb les seves sentències conceptes que, se suposa, han de presidir el quefer constant de la Humanitat. Ja perdonaran. Permeteu-me que em somrigui i no s'ofenguin per això, però han de saber que no només no els assumeixo, sinó que em pertanyen. Sí, són meus. Jo els vaig plantejar, i la seva reivindicació ben cara em va costar. Vaig caure en desgràcia (aparent, dit sigui de pas), sóc vilipendiat per tots, objecte d'interessades interpretacions històriques i boc expiatori per la jerarquia eclesiàstica, que em va convertir en l'enemic públic número u, d'altra banda necessari per a la seva supervivència.

Senyories jo no sóc dolent. No nego que sigui l'encarnació del mal, però molt a pesar meu perquè aquesta és una etiqueta que no he pogut arrencar del meu vestit i, la veritat, ara amb prou feines insisteixo a desprendre'm d'ella. Els qui em coneixen de debò, encara que siguin els menys, saben que el meu discurs flueix sempre en favor de la llibertat i en contra del dogmatisme.

Caiguda lliure

L'exercici de la llibertat d'expressió va ser un dels detonants de la meva caiguda. Vaig opinar i no ho vaig fer a gust del Creador, vaig voler tenir llibertat d'acció i ser amo dels meus actes segons els dictats de la meva consciència, qüestionant consignes dogmàtiques de les què discrepava i que arribaven imposades.

No estan avui reconeguts com a drets i reivindicacions fonamentals que la Humanitat ha fet seves amb el pas del temps? A mi se'm van negar. Disposar del lliure albir va suposar per a mi i els meus ofendre en grau màxim els designis que imperaven a l'època; i la pràctica de la Democràcia davant de la Dictadura celestial em va convertir en el més execrable dels àngels. Però no ho sóc. Sóc igual que els meus germans: un àngel. Per què ells mantenen en exclusiva el patrimoni de la bellesa i la bondat? Jo els ho diré, senyories: perquè tant ells com nosaltres som fruit d'un màrqueting sibil·lí. Sedosos, rossos, estilitzats i somrients, ells; i esquerps, foscos i permanentment enfadats, nosaltres.

Em jutgen i ho fan d'acord amb les lleis que han estat creades perquè siguin respectades per la societat. Una cosa si m'agradaria advertir-los: sàpiguen que quan ho fan s'estan jutjant vosaltres mateixos. Aneu amb compte perquè us resultarà una mica difícil impartir el que es diu JUSTÍCIA en majúscula, ja que hauran de fer un exercici d'honradesa suprem per absoldre's o condemnar-se quan arribin a la conclusió, si és que així realment ho desitgen, que resideixo en cadascun de vosaltres i actuo segons em dicten les vostres voluntats. Em deixo voler, però vostès són els que trien.

Lliure elecció

Si el que he dit els causa alguna inquietud que una altra oblideu-ho i seguiu el camí de l'ortodòxia. La seva presumpta condemna passarà a engrossir la llarga llista d'autoenganys que atresora la Humanitat i la condueix pel sender recte de la tranquil·litat ignota. Vostès seguiran a la zona de confort i jo seguiré vestint la capa vermella i lluint incandescents banyes mostrant-me com allò que ha de ser repudiat i confinat per viure entre flames i tenebres.

Sóc el seu enemic, sí, sóc seu perquè els pertanyo, però em poden vèncer. Si voleu.