A saber si vindrà

Continuo esperant, però no arriba. Vindrà? Vam decidir que vindria molt d'hora i tots dos ens lliuraríem de la cotilla de la ciutat per renéixer lluny d'amors convencionals. El nostre no ho és. Apostem per l'aventura empesos per la passió i jurem no mirar enrere.

Ja fa estona que espero. Tot és a punt. Tampoc necessito gaire més que la meva maleta i la bossa de viatge que, com jo, esperen als peus del llit per marxar.

Quan vingui, si ve, m'acabaré de vestir. He triat l'estampat blau i blanc, el que ara descansa a la butaca verda de l'habitació i que vam comprar junts, el que semblava tan adequat per a l'estiu que ja és a sobre. Fa calor i prefereixo esperar a l'últim moment per posar-m'ho. I les sabates, sí, les sabates negres són les més còmodes que tinc, una mica de taló però no gaire. Ah! i el barret verd, que no sé si pega bé amb el vestit però m'agrada, i a ell també. Ho sé. Que no se m'oblidi.

Relaxada resignació

Vindrà? No ho sé, tinc la sensació que… M'estranyaria que no vingués, però… La veritat, no acabo d'entendre molt bé el perquè de la idea d'esperar-lo en aquest hotel de les afores si, total, ja no cal amagar una situació que esclatarà en qüestió d'hores. Podríem haver quedat directament a l'Estació del Sud. L'espera en aquesta habitació inanimada, despullada com jo gairebé estic, se m'està fent llarga i esgotadora. I trist. M'envaeix una resignada relaxació i, per mi, que se'm nota a la cara.

Quan vingui, si ve, li diré que m'ho expliqui. No, no estic enfadada, però és que hores de solitud entre quatre parets no tenen cap sentit quan sí o sí haurem d'anar a l'estació a agafar el tren. Els bitllets són per a les deu de la nit i falten deu minuts per a les nou. Què faig aquí?, esperar-lo asseguda en un llit que ni he arribat a desfer.

Tinc por de quedar-me sola. Quan vingui, si ve, li diré que m'ho expliqui. Serà aquesta solitud que m'inunda una premonició?

No li diré res. Perquè no vindrà.

Habitació d'hotel és una obra datada el 1931 realitzada per l'artista nord-americà Edward Hopper (1882-1967). L'obra forma part de la col·lecció permanent del Museu Thyssen-Bornemisza, estant aquesta col·locada a la sala 40 de l'edifici, dedicada a “realismes d'entre guerres”. Es tracta d'un oli sobre un llenç de grans dimensions, concretament 152'4 x 165'7 cm.
Edward Hopper va ser un conegut artista nord-americà que s'emmarca en el moviment anomenat “realisme americà”, aquell que retrata la misèria esdevinguda durant la postguerra als Estats Units. Però abans, cal esmentar que va ser deixeble de Robert Henri, el famós fundador del grup “The Eight”, més recognoscible pel nom de l'Escola Ashcan. Aquesta va sorgir alhora que les primeres avantguardes naixien a Europa, però s'allunyen força en el seu ideari sobre l'art. 
Davant les imatges idealitzades d'Amèrica del Nord generades a principis del segle XX, l'Ashcan retratava les misèries, l'excés de població per l'onada d'immigrants, la realitat crua en plena època de modernitat i progrés.
El quadre descriu una habitació d'hotel ocupada per una única figura humana. La dona, asseguda a la vora del llit, llegeix un paper desplegat il·luminat per la llum artificial de l'estada. En contraposició a aquesta lluminositat, la fosca nit es deixa veure per una finestra entreoberta situada a l'esquerra del quadre. 
Davant seu queda disposada una butaca en què s'ha col·locat la vestimenta de la dona, just darrere de les maletes. També queden disposats a l'habitació el seu barret i les sabates, aquestes darreres parcialment tapades per una còmoda que, al costat de la paret de la dreta, emmarquen el quadre. Les fosques ombres que es creen en aquesta paret, la dona i part del llit contrasten molt amb el color blanc de l'habitació, accentuant allò artificial de la il·luminació en aquest quadre. Els colors de l'habitació són clars i poc ressaltats, fent que la calma regni a l'obra. La composició és força irregular, el pes cau gairebé al complet sobre la figura de la dona al llit, mentre que el costat esquerre queda descompensat. La perspectiva amb un punt de fugida descentrat és força habitual en els quadres de Hopper. El pintor col·loca en un punt de vista sota l'espectador de l'obra, fent que el personatge femení s'elevi i dignifiqui.