17 Roses de Guillena

Transcric a continuació textos relatius a la matança de les 17 roses de Guillena, com a document per a reflexió de les atrocitats que es van produir durant la Guerra Civil espanyola, en aquest cas després de l'arribada de les tropes dels revoltats a la població de Guillena

“El 1936, durant la guerra civil espanyola, 17 dones de Guillena d'entre 24 i 70 anys van ser víctimes de la repressió del bàndol franquista. Van ser empresonades, torturades, humiliades i rapades. Posteriorment, els van donar la passejada pels carrers de Guillena i les van transportar en un camió de bestiar al veí poble de Gerena, a l'interior del cementiri del qual van ser afusellades durant el matí del divendres dia 6 de novembre de 1937 en una “cacera” aberrant que va començar abans de l'alba, amb falangistes, nacionalistes i guàrdies civils disparant-los des de la cancel·la, i que va acabar a això de les deu del matí.

Diversos testimonis han relatat els abusos patits per les víctimes fins i tot després d'haver estat assassinades, estant una embarassada de set mesos (fet confirmat pels exàmens forenses practicats després de la seva exhumació). Els seus cossos van acabar llançats a una fossa comuna. Les disset dones van ser conegudes col·lectivament com les 17 Roses de Guillena, i les seves restes mortals reposen avui dia en un panteó construït expressament en el seu honor a l'interior del cementiri guillencès.

 La localitat també va albergar al seu terme municipal, gairebé des de l'inici de la Guerra, un camp de concentració per a presos polítics i combatents republicans. Estava ubicat al mas del Caballero, i els seus presoners eren forçats a treballar en el proper mas de Gambogaz després d'haver-se apropiat del mateix el general revoltat Gonzalo Queipo de Pla. El camp va estar operatiu almenys des de l'octubre del 1936 al novembre del 1938.

Els veïns de Gerena, a Sevilla, tenen gravada l?escena, els xiscles, les vexacions, els cossos escampats al cementiri, l?olor de sang, les cares blanques i desencaixades, la infàmia d?aquells matins d?uns dies de novembre de fa 81 anys. 17 veïnes del proper poble de Guillena van ser afusellades el 1937, en plena Guerra Civil i després que les tropes colpistes arrasessin la zona gairebé sense oposició.

Després de ser detingudes mesos abans, aquestes dones, d'entre 24 i 70 anys, eren majoritàriament esposes de fugits del poble, participants al govern del Front Popular o simpatitzants de moviments desquerra, anarquistes, obrers. Es negaven en molts casos a revelar el parador dels seus marits, i havien de quedar-se al poble a cuidar les seves famílies.

Abans de pujar-les al camió, torturades, humiliades i rapades, els van donar el passeig pel seu poble, on hi havia un camp de concentració que sortia de mà d'obra al mas de Gambogaz, regalat pel franquisme al general Queipo de Llano aquest mateix any, i que ara pretén ser recuperat per les administracions públiques sota la pressió dels moviments memorialistes. Després, hores, dies més tard, van ser assassinades una a una sense pietat, llançant els seus cossos a la fossa comuna de la qual dècades més tard serien exhumats.

“Recorda que des d'on eren, des de la que és avui finestra del despatx de l'Alcaldia, podia veure's el cementiri i tots ells, aterrits, van veure els llampecs de les descàrregues dels fusells una vegada i una altra. Encara no era de dia quan va començar la matança”, rememoren des de l'associació memorialista 19 Dones de Guillena després de recopilar testimonis de testimonis de la matança.

No és venjança

Altres veus que van viure aquell espant van relatar al seu dia a l'associació, com recullen a la seva pàgina web, “una anava embarassada, amb un panxí així… Jo vaig veure aquelles dones. Jo no sabia que eren de Guillena. D'això en vaig saber l'endemà (…). Això va passar aquí… van fer tot el que van voler (…) Jo escoltava els xiscles que enganxaven les dones allà.

Per tot això, per parlar del passat, per exigir reconeixement i dignitat, per les exhumacions de fosses comunes, de debò es creuen que els familiars de les víctimes del FRANQUISME esperen venjança? Sorpreneu-vos, perquè la resposta és un senzill NO. Només busquen i exigeixen el reconeixement de les víctimes i així la seva dignitat, perquè els seus familiars s'ho mereixen i els ho deuen als seus éssers estimats, i amb ells, nosaltres, tota la societat espanyola”.

Informació extreta de: