Va patir, va ser enterrat i es va aixecar de nou

Era mitja nit en punt i tot era fosc. La cova semblava estar a cobert per una gran porta que s'alçava impressionant davant de les mirades alienes. Per entrar-hi, calia esmentar codis ocults, paraules de passada i tocs que només uns quants podien interpretar, lluny de la curiositat profana. Van sonar tres cops amb un ritme i cadència especial, i aquest va ser el senyal, apartant amb això les espases guardianes. El mestre de cerimònies acompanyava el recipienari per a la seva nova mort, la qual va trobar per tres cops fets amb una regla, una maça i una esquadra. Va patir les proves pertinents i va testificar l'antiga llegenda de l'atroç mort del mestre constructor del temple. La carn es desprenia dels ossos, cridaven els uns i els altres. D'alguna manera, va ser enterrat en una fosca tomba, i es va aixecar de nou.

El principi alquímic de la resurrecció va obrar el miracle. El venerable, famós personatge per les seves actuacions en un reconegut programa de televisió, va proclamar el mestratge al seu cop de mallet. Una nova baula a la cadena aurea havia nascut. Un nou símbol d'esperança ressuscitava davant dels ulls dels altres. “Va patir, va ser enterrat i es va tornar a aixecar”.

En termes psicològics, l'ànima humana pateix constantment davant de les adversitats de la vida. De vegades fins i tot sembla com si la vida fos un constant patiment amb alguns moments endolcits. Això equival que moltes vegades ens enfonsem, som enterrats per les proves de la vida, fins que una força immanent en nosaltres ens fa aixecar-nos de nou, ressuscitar la vida, i buscar a les fonts de l'existència algun tipus de recalcada esperança.

El mestratge consisteix precisament en això, a ressuscitar una vegada i una altra davant l'adversitat, completant en nosaltres allò que anomenen experiència, la qual ens atorga certa serenitat davant les adversitats, allunyant-nos del drama i buscant a la misteriosa xarxa arquetípica les causes primeres de tots els esdeveniments que a priori ens semblen fortuïts i aleatoris. Però més enllà de l'ocàs, les primeres causes ens poden ajudar a entendre que la vida promet un aprenentatge, un ensenyament, que haurà de ser integrat en el nostre aspecte més profund per poder ser útil a la nova generació. Aquest que es va aixecar de nou i amb això es converteix en mestre, té com a missió ajudar els altres en el procés alquímic de la supervivència constant, humana i mistèrica. La seva marca i emblema a partir d'aquell moment d'entesa i resurrecció és el servei, primer a un mateix, però sobretot als altres.

El miracle de la creació no ens pot deixar de meravellar alhora que ens crea estranyesa per tota la seva complexitat. La nostra ignorància ens allunya de les causes i ens ancora a resoldre efectes que no entenem per res. La pregunta sempre és la mateixa, per què a mi? Doncs de vegades és a nosaltres perquè ens despistem, perquè ens va faltar atenció, perquè no estem connectats al fluir de la vida, o perquè, realment, hi ha una causa profunda perquè aprenguem aquesta lliçó de vida. No tot és determinista, sempre hi ha un punt d'atzar, de lliure albir que ens empeny cap a l'encert o l'equivocació. L'important, sigui de l'origen que sigui, és tornar a aixecar-nos una vegada i una altra. Per això el qui ho aconsegueix, l'iniciat que va tornar a veure la llum, té la responsabilitat de guiar els altres, amb sigil i en secret, al cec que encara viu enterrat, sense saber com ni quan serà aixecat.