Ens hem equivocat? Sí, és clar que sí, mil i una vegades. Però la major equivocació de totes és omplir-te de culpa i de vergonya. Hem nascut a l'anomenada cultura del càstig, a la cultura del pecat original. A la nostra societat, especialment a la nostra cultura cristiana, la culpabilitat juga un paper important, així com a orient predomina la cultura de la vergonya.
Sentiment de culpa
Ens han imbuït un sentiment de culpa des de l'origen dels temps. Culpa per haver menjat de l'arbre del Coneixement (per bé que no ho vam fer de l'arbre de la Vida), culpa per haver matat Abel, culpa per haver crucificat el fill de Déu i culpa pel simple fet d'haver nascut amb dolor. La cultura cristiana ha omplert la nostra psique profunda de tota mena de culpes.
Als nostres temps moderns, multiculturals, la cultura de la culpa occidental ve acompanyada de la cultura de la vergonya oriental. Una ve agafada de la mà de l'altra. Això apaga la nostra llum, ens amaguem, ens minimitzem, vivim sempre en el penediment, en el deute constant amb el món, en la desconfiança perpètua.
Alguns coneixen profundament aquest sentir, i saben com utilitzar-lo per al benefici. Et fan sentir culpable, t'intenten avergonyir, t'intenten humiliar constantment amb manipulacions subtils. Hi ha persones que tenen la capacitat de crear atacs d'ansietat i pànic. Persones capaces de manipular tot un col·lectiu per saciar la set de venjança, la set de reconeixement o la seva pròpia avarícia. Persones plenes de rancúnia i odi que clamen al púlpit una cara de dòcil colom, i després s'entesten a devorar-te amb goles tenebroses. Persones que t'omplen de por o t'empenyen a la destrucció.
No a la manipulació
Així que, si us voleu, si teniu una mica d'amor propi, no us deixeu manipular ni enganyar ni embaucar per aquestes sibil·lines serps que la vida ens posa davant. No us deixeu fer callar per aquelles arpies o cants de sirena amb què Jàson o Ulisses van batallar. Aquells que volen i saquegen són per tot arreu. I ens roben la pau, la tranquil·litat, el silenci, de vegades fins i tot la salut i l'ànima. No et venguis germà, no et venguis, que deia aquell poeta. Si te'n vens a la culpa, estàs perdut. Així que lliura't millor al silenci, fes-te invisible, que ningú no t'afanyi, que ningú et molesti, que ningú et digui com has de pensar, sentir o obrar.
Per què sentir-nos culpables dels nostres errors, per què sentir remordiment o vergonya? Pequem d'il·lusos amb l'economia del do, amb una casa oberta les vint-i-quatre hores del dia, cada dia de l'any. Vam pecar de càndids quan ateníem tota mena de necessitats, obrint les portes de casa nostra a tot fill de veí, sense preguntar-li per la seva raça, idees, creences, intencions o posició social. Vam ser incauts per no posar forrellat ni límits a cap de les portes. Per deixar amablement que tots entressin, que tots gaudissin del festí, sense protegir-nos gens ni mica.
Pequem també a l'hora d'oferir espais i que cadascú creés la seva pròpia utopia, el seu sostre, amb l'esperança que la fraternitat sorgís, gairebé de manera espontània, davant l'evidència dels alts ideals. Pequem per deixar que, malgrat tot, alguns ens insultessin, ens robessin, ens critiquessin, ens menyspreessin i ens odiessin per l'únic pecat d'intentar ajudar-los. Quins pecats més ingenus i infantils obeir el cor! Pequem per oferir pau, fe i esperança, i per això ara som crucificats a la creu de la crítica i el menyspreu més absolut. Ai quin país el nostre!
I ara que reconeixem els nostres errors, els nostres fracassos, les nostres faltes, les nostres equivocacions, per què ens hauríem de sentir avergonyits o culpables? Més aviat tot al contrari, sentim orgull perquè ho vam donar tot, ho vam intentar tot, ens vam esforçar fins a l'extenuació, vam atendre centenars de persones, vam ajudar moltes més. No ens degotem en el fracàs ni en la pena ni en l'equivocació. Més aviat cridem al cel ia la terra, que almenys ho hem anhelat, desitjat, provocat, intentat. Així que no, no sentim culpa, ni penediment, ni necessitat de demanar perdó per res. Vam fer el que vam poder, quan vam poder, com vam poder.
2 comentaris
El fet de no assumir l'amor a si mateix des d'antic és una limitació de l'ésser human i que en el meu cas ha estat
de gran profunditat, però que el pensament d'aquest barceloní de cinquanta anys ens ve a posar a l'asadera
de les faltes.
Des d'avui començo la tasca de –que no ho havia previst– d'estimar-me a mi mateix i amb això sortir de la calor de les culpes.
És possible que sigui una mica tard, ja que als 87 anys és curta la via que queda per davant.
Així hauria de ser. Assumir que no som perfectes. Que ningú no ho és, (encara que alguns menys o més que altres). Però sembla que naixem amb el sentiment de no fer mai prou. No som els millors pares, ni la millor parella, ni els millors amics. I sempre arrossegant la impressió que no fem prou.
La (dolenta) consciència sempre hi és, per picar-nos i no deixar-nos viure tranquils encara en els detalls més nimis de la vida quotidiana.
Aconsello escoltar, i assimilar, la lletra d'una cançó de Serrat que es titula La Consciència, i del text de la qual extreure aquests dos paràgrafs, que resumeixen molt bé el tema que es comenta: “Ens l'endossen des de la infància, és partidista i desproporcionada , complement del pecat i del remordiment, no ens deixa viure en pau i ens treu la gana. N'hi hauria prou amb el respecte i la sinceritat i amb una mica de benvolença, però ens pengen sense cap necessitat el sambenito de la consciència.