Obligats a dubtar

I dic jo… que això de dubtar està molt bé. Diria que és necessari i saludable per errar el mínim en judicis i conviccions que, molt freqüentment, es basen en el poc contrast que realitzem o en l'excessiva confiança de què puguem fer gala.

Una cosa és dubtar com a opció personal i voluntària i una altra que ens ve a sobre és la de dubtar per obligació. El progrés s'associa per definició amb el benestar i des dels pares de la pàtria, que diuen que duen a terme polítiques progressistes, fins als científics que treballen perquè la societat evolucioni en positiu, tots atribueixen al progrés la condició de saludable i beneficiós. No sempre és així. En el pla general tindrà aquell, però individualitats i determinats col·lectius es veuen, de vegades, menyscabats en les seves expectatives pels avenços de l'anomenat progrés

Més que dubtar crec que estem abocats a exercir la desconfiança en la nostra tasca diària. Ja no ens podem fiar de ningú ni de res. Allò que se'ns presenta envoltat de realitat i seguretat no és res més que un producte amb avieses intencions d'engany. Queden pocs espais on la tecnologia no pugui jugar en contra nostra.

La IA per a l'engany

L'eina per excel·lència és, sens dubte, (aquesta sí contrastada) la de la Intel·ligència Artificial. Quin invent en mans d'indesitjables. La IA permet emmascarar la realitat de la forma més creïble que es pugui imaginar, i amb ella presentar davant dels nostres ulls projectes, desitjos i ambicions que amaguen indecents estafes.

Per referir-ne algunes n'hi ha prou de revisar el nostre correu electrònic o la missatgeria del mòbil per comprovar l'existència de missatges que ens avisen de l'arribada de paquets que mai no ens han enviat, però que, ves per on, la suposada empresa de missatgeria no ha pogut lliurar-nos i demanen que obrim un enllaç per poder rebre'l. Aquell missatge de WhatsApp del nostre fill que es va quedar sense diners, el nostre suposat banc, la falsa companyia de gas o electricitat, etc etc.

Amb la intel·ligència artificial es poden aconseguir els millors i pitjors propòsits. Poca cosa li resulta impossible i en un futur no gaire llunyà tot serà factible per a ella i, depenent de les mans en què estigui, ens beneficiarem de la seva bondat o en patirem els assots.

Camp obert

Els estafadors es freguen les mans davant l'ampli ventall de possibilitats que ofereix avui la tecnologia que, a més, compta amb l'analfabetisme científic de la immensa majoria de la societat per actuar a plaer. L'estafa de l'estampeta, vaixell insígnia per excel·lència de la picaresca espanyola, canvia els trossos de diari per monedes virtuals igualment fictícies. Varia l'embolcall, però l'essència continua sent la mateixa. Continua jugant un paper principal l'engany i, en aquest cas, també l'ambició.

Vist el que hem vist, i el que ens queda per veure, encara que siguem de per si mateix persones confiades, no queda més remei que recel·lar. Una llàstima, sí. Tornen a guanyar els dolents, però és que no en queda cap altra. Estem abocats a desconfiar de tot ia prevenir-nos davant de l'engany.

Encara que mirant el costat positiu, si amb això aconseguim desenvolupar la nostra capacitat de reflexió i anàlisi, caldrà dubtar. Si fomenta en nosaltres el pensament crític que ens permet entrar a les múltiples veritats de la veritat, si ens ajuda a prendre decisions més meditades, si amb el dubte aconseguim adaptar-nos a possibles noves realitats, és clar que valdrà la pena dubtar. Desmuntarem les intencions de qui ens mana paquets inexistents i, al contrari: ens haurà ajudat a normalitzar el sa costum de la sospita.

Darrere de tot això hi ha l'home. Dubtant, encara confio en ell.