Fa qüestió d'un mes, mentre em trobava de vacances per Praga, una ciutat esplèndida, artística, alquimista, jueva i màgica… anava baixant per un vessant empedrat… vaig patir, de manera sobtada, sense esperar-ho, una caiguda –quasi desplomi– que després d'haver fet un greu pas en resultar caient tangènciament, eterns, i en aquest joc d'espai-temps, de sobte em vaig veure estès a terra, a escassos centímetres de la gravetat i la desgràcia.
Però encara no havia arribat la meva hora.
Amb profund dolor a l'hemicos dret i ple d'una energia instantània, “amb la sang calenta” – em vaig posar dret aclarint que em trobava bé, tant la meva dona com l'únic turista francès que, dins dels espectadors de la brutal caiguda, va sortir corrents a socórrer-me.
En aquell instant vaig comprendre dues coses: que fàcil i natural és caure'ns. L'efecte implacable i complaent de la gravetat… i vaig meditar sobre la fragilitat i l'efímer que pot arribar a resultar el propi exercici de la vida…
Però quin simbolisme em pot ajudar a contemplar l'accidentat fenomen?
I és aquí quan vaig reflexionar sobre la PLOMADA com a símbol per a l'aprenent… i immediatament vaig apreciar que… de manera constant, passiva, sense cap mena d'energia, intervenció ni esforç, des de qualsevol punt del present estat que la llancem… la plomada – com a filla fidel de la constant gravitacional – ens conduirà inexorablement cap avall. Cap al nucli de la Terra.
És com si les pròpies forces naturals ens obliguessin o recordessin el VITRIÒLIC acte de visitar la PEDRA INTERIOR, cap a les profunditats de l'ànima. Per poder pujar, cal saber baixar…
“El que és de dalt, és de baix”.
En aquest punt m'enterneixo en la contemplació de la meva pròpia caiguda i ratifique que caure, baixar, enfonsar-se en el propi pes d'un mateix, és un acte passiu, que no consumeix ni requereix energia, només necessita rendir-se, claudicar, només requereix llençar la tovallola de l'ànima, no comporta cap esforç o voluntat. De vegades només cal “fer un mal pas”.
“El que és de baix, és de dalt”.
Al segon temps de la meva caiguda, va arribar la resposta immediata, que, en no existir gravetat lesional en el succés, em va portar al meu moment energètic, em vaig aixecar, encara dolorit, pensant a alçar-me per sobre de qualsevol esdeveniment, i continuar el meu camí, minimitzant qualsevol problema, vencent les meves pors, enfrontant la meva fragilitat.
En aquest punt m'esbarjo en la meditació que aixecar-se, posar-se dret, alçar-se, ressorgir de la caiguda, és un procés actiu, requereix voluntat, consumeix energia, és un mètode i una manera, sempre activa... és un acte de rebel·lia, si és possible, una gosadia caminar dret... desafiant, sí... desafiant el que és natural, que és ca.
La plomada (gravetat natural i alhora llei) és en si mateixa deixeble – de la natura – i mestra de la voluntat de l'home en el camí de discerniment.
Es completa amb el nivell, per a la construcció del mur perfecte. Però per mantenir el nivell, cal la nostra observació i acció. La plomada –la caiguda– no requereix cap actuació o aptitud nostra. La plomada ÉS.
Ens queda la FE i tan sols demanem que quantes vegades caiguem, tinguem la força i ajuda per aixecar-nos de nou.
- “Ell enviarà els seus àngels perquè et cuidin, perquè no ensopeguis amb cap pedra” – Salm 91.
És tot el que puc des del meu SILENCI APARENT – compartir els meus germans. Ara voldria obrir l'espai i el temps- per meditar uns segons.
Il·lumineu-me, els meus germans.
