Just ha passat el Solstici d'Hivern. A les albors de la humanitat, l'home va observar que la font de calor i de vida –el Sol– no estava fixa a la volta celeste, i que descrivia una trajectòria, apareixent i desapareixent alternativament, portant diàriament a la seva ànima, la tribulació de la incertesa del retorn o de la partida per sempre de l'astre. Però la reiteració del seu diari renéixer, es va incorporar a la seva compressió limitada i va assumir que el Déu de la vida el protegia i en garantia la supervivència. Aleshores neix el sol com a Deïtat.
Aquestes observacions també li van fer comprovar que la seva carícia es feia més tènue, en avançar el temps; la durada més breu i la seva absència més perllongada. Aleshores la por a la mort de la llum és assumida com la pròpia mort, en la mesura que l'astre abandona el cel fins a la gairebé completa victòria de l'ombra. I això passa a l'hemisferi Nord, gairebé al final de cada de cada període temporal, que ara anomenem any. És el dia més curt. Avui sabem amb certesa, que NO EL FINAL DEL MÓN sinó el SOLSTIC D'HIVERN.
Cicle vital
Passada l'angoixa compartida per l'absència de la llum, l'Orient torna a mostrar el renaixement del cicle vital i la pau torna al cor de l'home. Un cop més, l'observació del cel va permetre comprendre als nostres ancestres que es tractava d'un cicle que es repetia –com la nit i el dia– i que es continuaria repetint fins a l'últim dia de vida de l'Univers.
Aleshores descobreix la necessitat de mesurar els temps dels desplaçaments del Déu Vital i la durada dels seus cicles, per així ajustar les conductes humanes a la font de la vida. Ha nascut el calendari, i s'hi marca com a efemèride excel·lent, l'època en què el Sol –després d'una lenta i regular decadència– mor la nit més perllongada del cel. Però aquest cop acompanyat de l'expectativa humana del seu encertat renéixer.
És aleshores la pausa imperiosa i el descans imprescindible del Déu Sol passa a ser el primer motiu de celebració de l'home, perquè comporta el reinici de la vida, l'esperança renovada del desenvolupament de la natura, la multiplicació de peixos i pans, en síntesi la garantia del triomf de l'espècie sobre la mort; el triomf de la llum sobre la nit; el triomf de l'eternitat de la humanitat sobre el temps.
Les civilitzacions primigènies incorporen aquesta data a les seves ànimes com a motiu d'alegria, i la tradició de tots els pobles ha respectat aquesta celebració.
Com a exemple, direm que en les civilitzacions més destacades de la història antiga tenia importància substancial i com a tal se celebrava el dia més curt de l'any. Sumeris, Caldeus, i Indis en els temps més remots; Egipte, cada any a la mateixa data, espera la resurrecció d'Osiris, que comporta la inundació del Nil i, amb això, la vida d'aquest poble. Grècia celebrava LA KRONIA (Homenatges a Kronos, Déu del Temps). Per Roma la data coincideix amb LES SATURNÀLIES, (festeig de l'ESPERANÇA.)
Quan el Papa Joan I, que regnés a principis del Segle VI de la nostra Era – ja produïda la conversió de Constantí i el Cristianisme ja elevat a Religió de l'Estat de Roma i batejada com a Catòlica ( Universal ) va ordenar al matemàtic Dionís L'Exigu calcular la data de naixement de Crist, aquest no va vacil·lar a fer-la coincidir amb el Solstici d'Hivern, del primer any de la nostra Era; potser si no podia concebre el naixement del Redemptor en moments diferents que el renéixer de la llum, la festa de l'esperança.
La mesura del temps
Avui que sabem que no és el Sol el que circumvala els planetes sinó que aquests a aquell, res no ha canviat en la manera de mesurar el temps; la nit més llarga continua sent la de Solstici d'Hivern, i els homes esperem, igualment sorpresos, el miracle de la resurrecció del Sol a l'Orient i la represa del cicle que ens marca tot el nostre temps sencer.
Totes les formes de mesurar el temps es recolzen en el mateix fonament; així el Calendari Gregorià; l'Alexandrí, l'Agromedieval, el Francès revolucionari, presenten una divisió en dotze segments. Als nostres temples, també hi ha dotze signes (Zodíac) que és la forma de mesurar el pas del temps per als Francmaçons . És a dir, un Calendari.
Però, què és el Solstici d'Hivern?
És el punt en què la posició del Sol es troba a la distància angular negativa més gran de l'Equador celeste, contestarà un erudit.
És l'alegria que envaeix el cor dels éssers humans, perquè el sol ha renascut i torna a regnar l'esperança del fruit en saó, afirmarà un pagès.
És l´inici d´un nou camí dels astres al voltant del sol, informarà l´home que cada dia ha de guanyar amb esforç el seu pa i el dels seus.
És el miracle de Déu repetit cada any, dirà el religiós.
És l'harmonia de l'Univers que reinicia la marxa, després de la pausa necessària dedicada al descans, podria assenyalar un INICIAT.
I totes les respostes són la veritat: veritat única i diversa, com les certeses que els homes aconseguim en ús de la llibertat i en exercici de la raó.
Però, per què l'Ordre celebra el solstici com una efemèride d'acatament obligat? Els que tenim la certesa que la Francmaçoneria harmonitza tradició i progrés, creiem que com un homenatge als ancestres, va buscar un element que els caracteritzés i que fos de tal valor, que pogués ser assumit per l'home de tots els temps. Celebració de l´esperança; de la roda del progrés que no s'atura; del temps finit per a l'home, però incommensurable per a l'espècie, es troben als misteris d'aquesta data. Els diversos rituals en ús a l'Ordre, l'incorporen entre els seus arcans, amb objectius iniciàtics semblants. I el temps, present a totes les nostres pràctiques, també té el seu reflex en aquesta celebració.
Finalment una reflexió sobre el temps, – que és el marc d'aquesta celebració – que demano prestada a Shakespeare: “El temps és lent per al que espera; ràpid, per al que tem; llarg per al que es lamenta i curt per al que festeja. Però per als que estimen, el temps és eternitat“. Us convido a una reflexió sobre aquesta data.
